Una cosa estúpida que (espero) no tornaria a fer

Pues res, crec que era a finals d’hivern a Amsterdam, quan vivia a una antiga botiga de telèfons mòbils. Quan l’havíem okupat al novembre, els cabrons dels holandesos ens havien dit que estàvem bojos i que ens congelaríem. Però, després de dues okupacions fallides, tampoc és que tinguéssim cap lloc millor on anar. Realment fotia una rasca que et mories i hi havia molt poc a fer. Un dels israelís d’Anarchists Against The Wall amb els quals vivia s’havia passat dos mesos sense sortir del sofà del “menjador”, tapat sota una muntanya de mantes harapientas, fumant porros i mirant vídeos al youtube.

Així que un diumenge, cap a les 10 del matí, poc després d’obrir els ulls, odiar l’existència i fer el cafè, va i em diu «Hey, you wanna play a game? It’s called “We Eat Mushrooms And Don’t Tell Anybody About It”». Total, que el paio, que anava eternament embolcallat en un barnús negre cotxambrós i calçava unes sabatilles en forma de peus d’ós que havíem robat d’un aparador, es va treure una caixa de bolets màgics d’algun racó i ens els vam menjar.

Però resulta que era diumenge. I els diumenges a Amsterdam, a més de ser el Dia del Senyor, també eren el dia que es feien les squatting actions. Normalment et passaven un paperet uns dies abans, en alguna kafeta decadent o esdeveniment sòrdid similar, on posava una hora i un lloc per a trobar-se. Des d’allà, quan s’ajuntaven almenys 20 o 30 arreplegats, s’explicava la moguda i s’anava a okupar algun edifici. Rollo manifestació a plena llum del dia. Nosaltres no sabíem que n’hi hagués cap prevista aquella setmana, fins que em va sonar el telèfon. Algú acabava d’obrir una escola abandonada a l’altra punta de la ciutat i necessitava molta gent: la policia estava de camí.

Pues clar, com que havíem de fingir que no passava res, vam haver d’agafar les bicicletes i sortir a tota hòstia cap allà, amb la resta de penya de casa meva. Just quan ens començava a pujar el tripasso dels bolets. Recordo que feia un dia-de-putamare. Mirava el cel blau, els núvols, les fulles dels arbres sota un sol radiant i tot això, mentre pedalava amb la bici a velocitats hipersòniques. Al meu costat anava el col·lega israelià, flipant-se-la en colors igual.

Hi va haver un moment, no sé com, que en abaixar la vista ens vam adonar que jo estava agafant el seu manillar i ell, el meu. Vam intentar debatre-ho elegantment sense reduir la velocitat, però no hi havia manera de deixar-se anar: estàvem físicament enganxats per culpa d’algun efecte secundari del nostre viatge psicodèlic. Així que ens vam fotre un talegazo contra el terra, tot partint-nos la caixa. La resta ens va mirar amb cara de sospita, però no van poder dir-nos res: el joc seguia en peu i havíem d’arribar a temps per donar suport al Moviment.

No sé si ja t’he explicat com funcionava això d’okupar a Holanda, en aquells temps. Era molt absurd, com la resta del país. Legalment, podies okupar qualsevol lloc que fes almenys 1 any que estigués buit: una condició certament ambigua. En teoria, el que era molt il·legal era obrir la porta amb violència. A la pràctica, era un cachondeo. Un cop que ens va pillar la poli in fraganti, fotent-li tres palanques a un portal a les 12 del matí, els hi vam donar una empenta cridant-los “Come back in 5 minutes!” i se’n van anar a la cantonada a esperar pacientment, mirant cap a una altra banda.

De totes maneres, els usos i costums surrealistes als quals s’havia arribat eren que, un cop obries la casa i venia la madera, els havies de convidar a entrar i ensenyar-los que, efectivament, tu vivies allà. I això es demostrava si tenies almenys una taula, una cadira i un llit. Més d’una vegada els hi ensenyaves dos caixes de birra i una màrfega reciclada, tot somrient mentre proclamaves “Welcome to my home!” i ja colava.

Total, que arribem al lloc i ens trobem un edifici descomunal i unes quantes famílies de jipis, vestits amb colors llampants i amb nens petits jugant, gossos donant pel sac i tot, que acaben de petar la porta i ficar els trastos a dins. I just arriba la poli. I, el primer que fan, veient el panorama, és venir cap a nosaltres dos, que estàvem al clímax del viatge i amb somriures a lo Joker, a donar-nos la mà, dir-nos “Bon dia!” i demanar-nos que, si us plau, si som tan amables de convidar-los a entrar a casa nostra. Tot això cridant perquè els sentíssim, perquè a més hi havia una alarma infernal sonant des de dins l’edifici. Pots imaginar com ens va costar no morir-nos de la risa. Visualitza dos policies holandesos, grossos i molsuts, estrenyent càlidament les mans a dos costres de merda vestits de negre i col·locadíssims, tot envoltat de jipis sorgits d’algun malson col·lectiu de la Família Manson.

Malgrat tot, d’alguna manera, vam aconseguir lidiar amb la situació amb excel·lència. Mai deixarà de sorprendre’m la capacitat que té l’ésser humà sota l’efecte de la droga per a comunicar-se de forma efectiva amb les autoritats policials. Així que els maderos van entrar, van comprovar que l’edifici estava buit (exceptuant els corresponents matalassos ronyosos, fustes reciclades sobre cavallets i cadires plegables), van exclamar “Alles goed!” i van pirar.

Fins aquell moment, el nostre particular joc de merda s’havia mantingut vigent. Tanmateix, el seu tràgic final estava a punt d’arribar. De tornada cap a casa vaig sentir la irresistible necessitat de frenar en sec amb la bici al mig del carril, no et sabria dir per què. Darrere meu anava un bakfiets d’aquests, una bici amb un calaix al davant on seien dos nens holandesos superadorables, que també va haver de frenar de cop. No sé si es van espantar o què va passar, però van esclatar a plorar a saco. Pel que respecta a mi, anava tan cec que no podia parar de somriure, alhora que em sentia fatalíssim i intentava demanar disculpes al pare, suposo que en algun nou idioma provinent de l’anglès, l’holandès i el castellà. Pel seu llenguatge corporal, diria que ell intentava expressar les incontenibles ganes que sentia d’estrangular-me amb tota la seva ànima. Mentrestant, una tímida turba de gent del carrer s’aplegava al nostre voltant, valorant si valia la pena linxar-me públicament a la plaça més propera…

Així que vaig perdre el joc i, quan vaig haver d’explicar el que havia passat a les compis de casa que ho havien presenciat tot, crec que devien pensar que era un putugilipolles. Si més no, així em vaig sentir jo, mentre em feia mal la cara per no poder parar de somriure 😀

undesgraciat

a veure, sí, portem un nou món als nostres cors.. si millor o pitjor.. bueno, això ja ho veurem.. però, escolti, jo no seria massa optimista, la veritat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *