Rescatar Teresa de Jesús

Il·lustració de Iago Jacomet

És costum que a les dates assenyalades pel feminisme –8 de març i 25 de novembre– es desenterrin els noms de dones del passat que van destacar per una cosa o altra. Necessitem referents, és un fet. Les més trillades són Frida Kahlo, Marie Curie o Amelia Earhart. Però n’hi ha una en concret de la qual se n’han fet interpretacions ben borroses: des de santa de la raça pel franquisme fins a feminista revolucionària. El seu nom era Teresa Sánchez Cepeda Dávila i Ahumada (1515-1582), us sonarà més com a Teresa de Jesús o com un tema avorrit de la classe de castellà. Però la vida d’aquesta monja no en té res, d’avorrida. No va ser feminista, però va petar-ho bastant.

Teresa d’Àvila va ser santa i doctora de l’Església catòlica, fundadora de tot un orde religiós i una de les plomes més importants de l’anomenat Segle d’or espanyol. I no va ser feminista. Al segle XVI no hi havia un corpus d’idees que reivindiquessin la igualtat de gènere ni ella tenia cap mena de consciència de l’opressió que patien les dones de forma sistèmica i estructural. Això no impedeix que, sent una dona, trenqués amb tots els marcs de la seva època.

Teresa de Jesús era considerada una monja evocada a la feina i als plaers terrenals, de xerrar de banalitats amb les companyes i llegir, llegir molt, una característica que va inquietar la Inquisició. Als textos, que tenen una importantíssima qualitat teològica i literària, explica com la seva ànima havia sentit el contacte de Déu com una fletxa ardent que li travessava el cor. Gian Lorenzo Bernini va plasmar amb marbre aquest instant d’erotisme i èxtasi en una de les seves obres més famoses. Com podrem deduir, per a la Inquisició, que una dona parlés en primera persona sobre teologia no era “sant de la seva devoció”.

Per a la Inquisició, que una dona parlés en primera persona sobre teologia no era “sant de la seva devoció”.

Desobeint la voluntat del seu pare, va internar-se al convent carmelità de l’Encarnació i hi va viure uns anys amb les comoditats que la institució podia garantir a les seves monges, filles de famílies ben situades: un règim flexible d’entrades i sortides, una cel·la gran i amb unes bones vistes on Teresa d’Ahumada (que va adoptar el cognom de la seva mare), va començar a escriure la seva extensa obra epistolar. En el mig miler de cartes que es conserven, es desgrana una persona alegre, propera, que malgrat ser molt sol·licitada per la noblesa, no tenia pèls a la llengua a l’hora de criticar les hipocresies i vicis de l’alta societat. Tot i això, a través d’una intensa experiència mística, va començar a rebutjar la vida religiosa que portaven les carmelites i va optar per una via molt més estricta i rigorosa. Amb aquest anhel de seguir el “camí de perfecció”, Teresa va iniciar una reforma i després de mil i una ensopegades i penúries, va aconseguir fundar el primer convent de les carmelites descalces. Sota el vel ja s’hi amagaria cabell canós quan recorria les planúries de Castella per fundar els nous convents, on es duria a terme una vida d’austeritat i senzillesa. En total, en va fundar disset.

Tot i els estrictes vots d’obediència i humilitat, també era una hàbil negociant, tenia autoritat i una confiança en ella mateixa que, a orelles masculines, feia ressò d’orgull. En certa ocasió, va confessar “Sabed, padre, que en mi juventud me dirigían tres clases de cumplidos; decían que era inteligente, que era una santa y que era hermosa. En cuanto a hermosa, a la vista está; en cuanto a discreta, nunca me tuve por boba, en cuanto a santa, solo Dios sabe”. A més, aspirava a proporcionar a les seves monges autonomia i independència, i per això les animava a llegir i a no confiar en els homes, que segons creia, les havien portat a la ruïna: “En nuestras cosas no hay que dar parte a los frailes”, “estos negros devotos destruidores de las esposas de Cristo”, escrivia. Segons explica Máximo Herraiz, un dels estudiosos més importants de l’escriptora, la clausura a la qual es sotmetien les carmelites descalces “no és perquè elles no puguin sortir, sinó perquè ningú entri a governar-les”. En un fragment censurat de Camí de Perfecció, una de les seves obres cabdals, exposa: “No lo creo yo, Señor, de vuestra bondad y justicia, que sois justo juez y no como los jueces del mundo, que como son hijos de Adán y en fin todos varones, no hay virtud de mujer que no tengan por sospechosa.” 

La clausura a la qual es sotmetien les carmelites descalces “no és perquè elles no puguin sortir, sinó perquè ningú entri a governar-les”

Com dèiem, afirmar que Teresa de Jesús era feminista seria caure en presentismes, però si que tenim constància que era plenament conscient del “problema de les dones” que també reconeix el feminisme. Teresa Forcades ho esquematitza amb aquests quatre punts: 

a) El sistema social, cultural i religiós preponderant reclou les dones en l’àmbit privat i dificulta/impedeix el seu accés a l’àmbit públic.

b) Això va en contra de la voluntat de moltes dones i dels seus dots i inclinacions naturals, i és, per tant, immoral. 

c) Això és un desavantatge per al conjunt de la societat. 

d) Déu no vol ni beneeix això, per molt que els representats oficials a la Terra ho prediquin. 

La monja castellana es va atrevir a fer sentir la seva veu, a constituir-se com un subjecte d’escriptura, d’experiència i d’acció, com diu Olvido García Valdés. A més, ho va fer d’una forma especialment intel·ligent. Ho explica Asunción Bernaárdez Rodal, filòloga i periodista: “Tota artista ha de crear dins un cànon de reconeixement. Per a les dones, aquest principi suposa, a més, la recerca d’una paraula pròpia en un sistema de significació normativa que han fet els homes. Davant d’aquesta realitat, les creadores s’enfronten a dues alternatives: o bé han de camuflar-se com si fossin homes ocultant els seus trets de feminitat, o bé assumir-la, intentant mostrar-la com a acceptable o, fins i tot, dòcil i sense conflicte.” I així ho fa ella. Les seves obres estan plenes de qualificatius amb els quals es presenta al món com una “pecadorcilla” i “pobrecilla”, o amb expressions com “mi pobre entendimiento” o “vuestro poder de dar osadía a una hormiga”. D’aquesta manera, Teresa de Jesús fa una performance del que s’espera del seu gènere i interpreta un paper que clarament no es correspon a la seva personalitat. La ironia d’una monja que poca autopercepció tenia de “pobrecilla”, més aviat tot el contrari.

Júlia Mas Aniento

Periodisme arran de terra

Iago Jacomet

Literatura i pedagogia en dark mode.

1 thought on “Rescatar Teresa de Jesús

  1. Quin personatge més apassionant! Moltes gràcies per donar uns detalls tan interessants que fins i tot a una atea convençuda com jo, li han fet venir ganes de saber més d’aquesta dona tan fascinant.
    Bona feina!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *