Què recordem dels refugiats?

Il·lustració de Trium

Si et dic “tanca els ulls i imagina una persona refugiada”, com te l’imagines? Si hagués fet aquesta pregunta el 2015, probablement el nostre cap hauria evocat la imatge d’una persona siriana; fa un any una persona afgana i, avui dia, una persona ucraïnesa. El bombardeig mediàtic, tant en positiu com en negatiu, han configurat el que pensem.

Però, què recordem d’aquests refugiats? L’abril del 2015, prop de 600 persones van morir a la Lampedusa, a 180 km d’Itàlia, perquè es va ometre la sol·licitud d’auxili. El 28 d’agost del mateix any van ser trobats 71 cadàvers en una cambra frigorífica d’un camió a la frontera entre Àustria i Hongria. Una imatge d’un infant mort a una platja turca va fer la volta al món. Trens plens de persones refugiades intentant arribar a la UE a través d’Hongria van ser paralitzats i riuades de persones van intentar arribar-hi a peu. Des del mes d’agost del 2021, amb la nova entrada del règim talibà a l’Afganistan, Espanya va evacuar prop de 2000 persones afganeses que havien col·laborat amb les autoritats espanyoles en l’últim temps. Milers de persones es concentraven a l’aeroport de Kabul demanant sortir del país, però molts es van quedar; imatges televisives amb trets de fons i persones aterrades queden a les retines de l’espectador. Actualment, Espanya encara acull persones afganes refugiades, a condició que siguin capaces d’arribar a Pakistan per a agafar el vol corresponent.

L’inici de la guerra entre Ucraïna i Rússia, el mes de febrer, va suposar un soroll mediàtic important; hi ha una cobertura de la guerra exhaustiva i continuada tant en mitjans de comunicació com en l’àmbit institucional. Espanya ha tramitat prop de 138.072 resolucions de Protecció Temporal entre l’11 de març i el 22 d’agost d’aquest mateix any. Perquè ens fem una idea, l’any 2021 Espanya va tramitar 7.371 resolucions favorables de Protecció Internacional de les 69.891 sol·licituds totals que tenia. Això situa als refugiats ucraïnesos molt per sobre de la resta de refugiats tant en quantitat de resolucions com en l’accés a un sistema de protecció garantista amb els seus drets. Aleshores, no hi ha recursos per a acollir persones refugiades o no hi ha voluntat? El cas d’Ucraïna demostra que més aviat és la segona opció.

Sincerament, cap de nosaltres recorda cap de les esfereïdores dades que he donat amb relació al 2015 i el 2021; de fet, del 2015 recordem la mal anomenada “crisis dels refugiats”. Se’ns va bombardejar tant amb la “invasió” de les persones refugiades a la UE, que vam acabar normalitzant totalment el tracte inhumà dels camps de refugiats, que encara existeixen tot i que sovint ens n’oblidem, i les constants morts a les fronteres. Pel que fa al 2021, totes pensàvem que amb el soroll que s’estava fent amb els refugiats afganesos, Espanya n’hauria acollit moltíssims més, però com diu la dita: “mucho ruido y pocas nueces”.

… volíem ser la societat d’acollida de les persones que la guerra havia arrasat la seva llar. Però de seguida ens en vam oblidar…

Sí, és veritat. Vam fer manifestacions massives demanant als nostres responsables polítics que volíem acollir; volíem ser la societat d’acollida de les persones que la guerra havia arrasat la seva llar. Però de seguida ens en vam oblidar o, encara pitjor, ho vam convertir en el nou “vaig al sud global a descobrir-me a mi mateixa”. De cop, teníem el voluntariat a casa i vam córrer als camps de refugiats com si fossin destins turístics.

La “crisis de refugiats” del 2015/2016 va obrir una via – ja iniciada amb l’11S del 2001 als EUA – en la qual la vida de les persones refugiades que intenten entrar a l’Europa Fortalesa (terme utilitzat pels moviments socials per a referir-se a una UE fortificada i impenetrable) passa a segon terme per a tractar els moviments migratoris com un problema de seguretat nacional; això fa que l’ús de tecnologies, policia i mesures militars estiguin a disposició de protegir l’statu quo de la societat europea. De fet, gran part de la justificació de la militarització de les fronteres, molt qüestionades per organitzacions que vetllen pel compliment dels drets humans, rau en la suposada protecció que els Estats brinden a la gent immigrant i, en especial, a si mateixos contra el tràfic il·lícit de persones, la tracta d’éssers humans, el terrorisme, etc. Però, la normativització de la vida a través de sistemes legals, crea una inevitable desigualtat; una diferenciació entre allò que està dins i fora de la llei.

Parlant de migració i seguretat nacional, la distinció entre aquells subjectes susceptibles d’entrar “legalment” a un país i aquells que no fa que les persones que es queden fora de la llei i fora del territori al qual es vol accedir -als marges de la legalitat- acabin transgredint la legalitat per a sobreviure o acabin depenent de persones que transgredeixen la llei com a modus vivendi aprofitant la mateixa legalitat que és, evidentment, excloent. És en aquest espai on es dona la migració irregular que, a falta de garanties per a poder realitzar una migració segura, acaben optant per vies al marge de l’Estat que posen les vides de les persones immigrants en perill intentant entrar a la UE en pastera o saltant les tanques de Ceuta i Melilla. Em remeto als casos de les 14 persones assassinades al Tarajal l’any 2015 o bé les 23 persones assassinades pels Estats del Marroc i Espanya aquest any 2022. Una de les vies d’accés segures, a condició que s’arribi amb vida en territori europeu, quan es ve d’un territori en conflicte o quan una persona escapa per a salvaguardar-se a si mateixa d’algun perill, és sol·licitar asil.

Què és l’asil? El dret d’asil, reconegut en l’article 13.4 de la Constitució Espanyola, és una protecció dispensada a nacionals no comunitaris o apàtrides als quals es reconeix la condició de refugiats en els termes establerts en la llei 12/2009, reguladora del dret d’asil i de protecció subsidiària, i en la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut de Refugiats (1951). La condició de refugiat es concedeix a les persones que, a causa de temors fonamentats de ser perseguits per motius de raça, gènere, religió, orientació sexual, nacionalitat opinions polítiques o pertinença a determinats grups socials, es troben fora del país de la seva nacionalitat i no poden o, a causa de tals temors, no volen acollir-se a la protecció que els ofereix el seu propi Estat,  buscant així protecció en un altre país. Per altra banda, la Protecció Subsidiària és la que es dispensa a aquelles persones a les quals no se’ls pot concedir la condició de refugiats perquè no reuneixen les condicions per a poder sol·licitar aquesta condició, però tenen motius fonamentats per a creure que pateixen un risc real que, si tornen al país del qual són nacionals o en el qual residien (en cas de ser apàtrides), la seva integritat física, moral i/o vital es troben amenaçades.

ll·lustració de Trium

Les dues proteccions que concedeixen els estats a les persones que compleixen aquests requisits, consisteixen en la no devolució ni expulsió –tant si no tenen la resolució però l’esperen com en cas que tinguin una resolució que els reconegui qualsevol de les dues condicions– així com l’adopció de mesures contemplades en la normativa espanyola, que ve regida per l’europea i els convenis internacionals ratificats per Espanya. Amb l’inici del conflicte entre Ucraïna i Rússia, aquelles lleis inamovibles en matèria de migració i refugi van demostrar ser totalment modelables; des d’aleshores, existeix un tipus de protecció, la Protecció Temporal, a la qual només es poden acollir les persones que escapen d’aquell conflicte i, com hem vist en les xifres de concessió d’aquesta protecció al principi de l’article, és fàcil d’aconseguir. Però, com he indicat abans, la normativització i legislació tan rígides, sumades als interessos polítics i als acords entre Estats, deixa moltes persones fora de la possibilitat d’acollir-se a aquesta protecció. Per exemple, a les costes espanyoles arriben moltes persones de Mali, en pastera i emprenent camins molt complicats i on s’exposen a infinitat de perills, buscant refugi d’un conflicte polític i social que es va iniciar l’any 2012 amb un cop d’estat. Fins a finals del 2021, no es va començar a concedir la protecció subsidiària a les persones que venien d’allà; és més, moltes de les persones que l’estat espanyol va interceptar van ser rebutjades a la frontera. Per tant, la llei d’asil és justa i garantista? No. La llei d’asil és el que cada país en vulgui fer.

De fet, les fronteres de la UE són gestionades pels Estats i per una agència privada anomenada Frontex. Per altra banda, la Protecció Internacional, la intervenció social especialment, és gestionada per empreses i fundacions privades o público-privades com són La Creu Roja, ACCEM, APIP-ACAM, CEAR, Fundación Juan Ciudad, Provivienda, ONG Rescate, Red Acoge, etc. La gradual privatització a través de l’externalització de la gestió d’assumptes com la Protecció Internacional, acaba fent que els Estats es desresponsabilitzin d’aquestes persones i se’n facin càrrec entitats que miren pel bé propi i no pas per la garantia dels drets de cap persona. Fa un any, el 2021, ens escandalitzàvem amb les expulsions de persones migrades que estava duent a terme ACCEM en el campament Las Raíces, a Palma de Gran Canaria, pel fet de protestar per les condicions infrahumanes en les quals vivien. En plena pandèmia de la Covid, el febrer del mateix any, La Creu Roja, entre moltes altres perles, va ser l’entitat que va expulsar una trentena de persones immigrants d’un centre on es trobaven allotjats a Les Palmes de Gran Canària, perquè aquestes van demanar més mesures de protecció per afrontar la pandèmia. Què passa una vegada s’accedeix a algun país membre de la UE quan s’és sol·licitant d’asil?

Una vegada s’ha admès a tràmit la sol·licitud d’asil, en cas que la persona sol·licitant no disposi de recursos econòmics suficients, l’Estat es fa càrrec de les despeses en concepte d’allotjament, manutenció i altres necessitats bàsiques per un temps determinat. Totes aquestes necessitats són les que gestionen les empreses/entitats que he mencionat amb anterioritat, és per això que he parlat d’externalització. 

Amb l’afany d’augmentar els seus ingressos, aquestes empreses moltes vegades accepten menors, conscientment, dins del sistema de protecció internacional. Això es deu al fet que moltes persones menteixen amb l’edat en el moment de la cita policial per a aconseguir realitzar els tràmits d’estrangeria o d’asil, perquè pensen que els beneficiarà, quan en realitat és més aviat el contrari. Acabat el període que l’Estat determina per a rebre les ajudes, expulsen a les persones del sistema i les deixen al carrer sense alternativa, els mínims desacords amb l’entitat també acaben en expulsions, etc. 

El sistema de Protecció Internacional, com la resta de sistemes que funcionen al voltant de la immigració, són un deure pendent de l’Estat i necessiten una profunda revisió, tant a nivell social com administratiu.

Júlia Mas Aniento

Periodisme arran de terra

Trium .

Muralista i il·lustrador que no vol viure d’això.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *