Per què llegir (encara) els clàssics?

Que avorrit és llegir, a vegades. Com aquells moments en els quals t’adones, després d’un parell o tres de pàgines, que no estaves parant la més mínima atenció al llibre i el cervell t’ha dut a fer un passeig. És una experiència comuna però invisible, en el món lector. La reacció natural quan passa això és recular ràpidament aquestes pàgines amb culpabilitat i rellegir-les, ara sí, amb l’atenció deguda i el respecte que mereix l’autor. Tot i que aquesta experiència normalment ens delata com a lectors poc atents i la confessem només en la intimitat, realment és un dels arguments principals per reivindicar la lectura dels clàssics. 

Tradicionalment, la resposta a per què s’han de llegir llibres molt gruixuts escrits fa segles amb un llenguatge pràcticament indesxifrable és que encara tenen moltes coses a dir. Els grans autors de la literatura van saber apropar-se a reflexions universals, van aconseguir encarnar emocions i experiències que tocaven el nervi de l’essència humana, de la forma més refinada d’humanitat, independentment d’on i quan se’ls llegís, i tot això. Ara bé, hi ha un seguit de beneficis de llegir clàssics que la pedanteria i l’academicisme fan semblar una blasfèmia, però que no deixen de ser raonables. 

Cal assumir que llegir els clàssics no és precisament divertit: costa entrar-hi, costa quedar-s’hi, costa entendre’ls a la primera. En general, als clàssics se’ls ha de donar un cop de mà. Sigui com sigui, hi ha una sèrie de llibres que han arribat a fer-se un lloc a aquesta cosa que anomenem cànon i això fa que, quan els comprem, ens sentim amb la responsabilitat de dedica-los el nostre temps i esforç intel·lectual. Per què continuar llegint-los? Ras i curt, llegir clàssics sempre aporta alguna cosa bona, per molt malament que els llegim. Hi ha dos escenaris. 

Primer posem per cas que obrim el clàssic per la primera pàgina i comencem a llegir-lo. Resulta que, pel que sigui, el llibre ens agrada i ens enganxa fins al final. Millor que millor. Potser ens aportarà una visió diferent del món, ens haurà ensenyat alguna cosa, ens haurem identificat amb algun personatge, haurem rigut, plorat o potser només ens haurà fet passar una bona estona. En qualsevol cas, tot beneficis. Hem llegit un llibre i ens ha agradat. 

Segon escenari. Ara posem que l’obrim, en llegim unes pàgines, però no hi acabem d’entrar. Aquí és on podria semblar que llegir clàssics és una feina absurda, allò que ens deixa mal gust de boca i que fa que ens hi apropem amb cert rebuig. Cada cop costa més posar-se a llegir i, quan es reuneix la força de voluntat suficient per fer-ho, els ulls comencen a pesar, les frases es barregen i acaba passant allò que explicàvem al principi: adonar-se després d’una bona estona que s’estava llegint sense llegir. Com si els nostres ulls estiguessin fent el gest mecànic de la lectura, però el cap no els estigués seguint. Aquest, però, és el moment a reivindicar! Val, quan tornem a la realitat ens adonem que ja no sabem de què s’està parlant. Així i tot, el que ha passat durant aquest temps tampoc és negligible. En el millor dels casos, l’inici de la dispersió s’haurà donat per alguna connexió inconscient del nostre cervell amb el text. És com si alguna paraula o frase de cop iniciés un efecte dominó que acaba creant un flux de pensament paral·lel. Tècnicament continuem llegint, continuem interpretant segons les paraules del llibre, el que passa és que no ho fem de manera racional i estructurada, sinó emocional i aleatòria. És la diferència entre anar caminant amb pressa d’un lloc A a un lloc B o deambular pels carrers sense rumb.

Aquest “llegir sense llegir” que ens fa sentir mals lectors en realitat és una manera prou agradable d’apropar-se a una obra. Imaginem que agafem un d’aquests clàssics i comencem a llegir, i a partir de la segona frase entrem en aquesta mena de “trance” fins al final del llibre. La quantitat d’idees i vagarejos mentals que hem fet durant aquesta estona (i a més a més influenciats per les paraules de l’autor) també són valuoses. Inclús si durant tota aquesta estona només hem pensat en la llista de la compra o si ni tan sols recordem el que hem pensat, els beneficis encara estan allà. 

En primer lloc, perquè el temps de lectura ens haurà servit per tenir un moment de solitud, calma, introspecció o descans (un bé força valuós en aquesta societat nostra tan accelerada i productivista); i no només això, sinó que el clàssic ens el garantirà sota el pretext d’estar fent una cosa que la societat considera important. Podem estar amb un llibre a les mans, com més gruixut millor, pensant en ves a saber què o fent la migdiada amb els ulls oberts i, si algú entra per la porta, pensarà “ostres, quin noi més intel·ligent i treballador, millor no el molesto que sembla concentrat”. Un cop més, la lectura del clàssic ens haurà aportat alguna cosa bona. En segon lloc, encara que hàgim llegit tot el llibre sense concentrar-nos un sol segon, acabarem l’última pàgina i podrem dir que hem llegit un clàssic. Això sempre va bé. Haver tingut Guerra i Pau, Moby Dick, Orgull i prejudici o l’Ulisses a les mans durant unes quinze hores ens legitimarà per poder anunciar quan calgui que, evidentment, nosaltres els hem llegit. És un recurs molt útil en entrevistes de feina, per impressionar als sogres o per guanyar discussions. No estarem mentint, perquè tècnicament sí que els hem llegit, tot i que no en recordem res. Sempre hi ha el risc que algun interlocutor ens en pregunti alguna cosa, però com que són clàssics i compten amb una extensa bibliografia i comentaris i resums de tota mena i extensió, només caldrà fer veure que es va un moment al lavabo per consultar ràpidament a Google. Si, per últim, per atzars de la vida, ens trobem en una família o en un cercle d’amistats on no és ben rebuda la lectura de clàssics (per considerar-se un excés de pedanteria o una complicitat amb el món acadèmic i elitista) és tan senzill com negar rotundament que l’hem llegit o, encara millor, que l’hem intentat llegir, però ens va avorrir sobiranament, cosa que també serà certa. En qualsevol dels casos, no hi ha manera de llegir un clàssic que no aporti alguna cosa bona.

Iago Jacomet

Literatura i pedagogia en dark mode.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *