Pastilles o teràpia

Fa uns mesos, més d’un programa de televisió o ràdio es va posar en contacte amb mi. Ja m’havia passat abans, la diferència era que aquesta vegada em sentia més forta i disposada a parlar amb ells. Era, soc, molt conscient que aquest interès és temporal, respon a la intenció d’alguns de voler posar al focus mediàtic certs aspectes de la salut mental. Sempre amb una òptica reformista, amb una agenda molt clara de fons. I és que ara toca demanar més psicòlegs, aquesta és la solució que toca vendre com a remei al patiment generalitzat i que empitjora diari.

Il·lustració: undesgraciat

Una societat en la qual l’empobriment de les classes baixes és cada vegada més accentuat, on el jovent no té cap oportunitat de futur, les dones vivim exposades a la violència sexual des de la infància, les migrades han de sobreviure al racisme institucional i les mil altres cares amb què ens mata el capitalisme diàriament, es continua pretenent que la solució sigui la individualització dels problemes que ens afecten a totes. Quan una de cada quatre joves pensa en el suïcidi, no pot ser que la resposta sigui oferir tractaments terapèutics que ajudin a aquestes joves a adaptar-se millor al sistema en lloc de proposar-nos cremar el sistema des dels seus fonaments. Perquè la teràpia psicològica és això: readaptar als individus que no encaixen o no poden seguir el ritme, identificar aquelles conductes que suposen un problema pel capitalisme i reeducar als que les presenten perquè deixin de suposar una amenaça per l’statu quo.

Avui en dia, la gran majoria d’intervencions psiquiàtriques són principalment farmacològiques. Tens ansietat perquè no tens feina i no pots pagar el lloguer/hipoteca/subministraments energètics? Pren Diazepam, et deixarà tranquil I farà que no et queixis. Deixes de tenir ganes de llevar-te als matins perquè no tens res a fer, per què la vida et supera i el món és hostil? La venlafaxina és un antidepressiu amb la mateixa formulació que les amfetamines, ideal per superar qualsevol episodi depressiu.
Antidepressius, ansiolítics, antipsicòtics…, el psiquiatre (o el metge de capçalera) et receptarà de tot. El sistema s’encarrega que aquelles que no poden continuar, no puguin queixar-se. Alhora ens bombardegen cada dia amb missatges que ens recorden que drogar-se es considera un factor de risc per desenvolupar un trastorn mental o que directament és indicatiu de patir-lo. Quan la droga passa a ser receptada, màgicament, deixa de ser perillosa.

Perquè la terapia psicològica és això: readaptar als individus que no encaixen o no poden seguir el ritme, identificar aquelles conductes que suposen un problema pel capitalisme i reeducar als que les presenten perquè deixin de suposar una amenaza per l’statu quo.

Gràcies a les xarxes socials i la possibilitat de denúncies públiques, algunes veuen la tortura i la brutalitat a la qual estem sotmeses les psiquiatritzades. Els efectes secundaris dels fàrmacs psiquiàtrics són infinits i poden arribar a ser símptomes que es volien pal·liar (la quetiapina, per exemple, és un antipsicòtic usat en la depressió bipolar i té com a efecte secundari l’aparició o augment de pensaments suïcides). Viure drogades i patint efectes secundaris que duren de per vida comença a preocupar al gran públic, així que toca maquillar el sistema i oferir la cara amable, la cara humana: la teràpia psicològica. Canviem el pren aquesta pastilla cada vegada que sentis els símptomes d’un atac d’ansietat per aquest conjunt de conductes a seguir quan sentis que l’aire deixa d’arribar-te als pulmons, l’habitació es fa més petita al teu voltant i la suor freda et recorre i et paralitzes.

El fet de fons és el mateix: la responsable dels atacs d’ansietat ets tu. Tu has de controlar-los, tu has de fer-te càrrec de no suposar una càrrega pels altres ni impedir que el món continuï produint. Continuem amb les solucions individuals temporals i que no són més que un remei d’emergència, sense qüestionar-nos l’origen de tot aquest patiment psicològic.

Quan es parla sobre abolir les disciplines psi, l’anàlisi va més enllà d’acabar amb la mirada biologicista que ho impregna tot. El capitalisme no és només un sistema econòmic, és també un conjunt de normes per relacionar-nos, una escala de valors on s’assumeix que la productivitat de les persones és un indicador de salut. El capitalisme és assumir que els individus són éssers aïllats i que la col·lectivitat ha de seguir unes estrictes normes on només es poden compartir alegria i triomfs. Per parlar de dolor ha generat un conjunt de disciplines que, sota el seu propi marc, delimiten la normalitat del patiment, els límits assumibles i patologitzen tot allò que els traspassa. Però no només es queda aquí. Més enllà del càstig a aquelles que creuen els límits del dolor que podem mostrar, individualitza els problemes en cadascuna de nosaltres, ens en fa responsables i ens obliga a remeiar-los de manera aïllada, en forma de medicació o de converses privades amb professionals.

Quan es parla sobre abolir les disciplines psi, l’anàlisi va més enllà d’acabar amb la mirada biologicista que ho impregna tot.

La destrucció del capitalisme no suposarà la desaparició de tot patiment psicològic, ha de suposar una mirada diferent sobre aquest, una mirada humana i que deixi d’estigmatitzar sentir. És un fet obvi que no arribarà demà, que fins aleshores hem d’assumir que teràpia i medicació són pilars per a moltes, que no troben altra sortida en un món pensat per produir.
Com a mínim, i fins que no puguem erradicar ambdues opcions, escolteu a les que sobrevivim a les seves nefastes conseqüències. I és que, per molt que maquillem el sistema de salut mental, a moltes ens destrossa la vida o ens mata.

Amaike

Sobrevivint el sistema a diari

undesgraciat

a veure, sí, portem un nou món als nostres cors.. si millor o pitjor.. bueno, això ja ho veurem.. però, escolti, jo no seria massa optimista, la veritat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *