NOVEL·LES I BOLLERÍO

Després de rebre tant de casito durant el mes de l’orgull, porto fatal que hàgim deixat de ser el centre d’atenció. Només per això, us porto un desfile de protagonistes d’històries amb molt rollo bollo escrites per autores lesbianes o bisexuals que heu de llegir aquest estiu, perquè totes sabem que la pel·lícula de Buzz Lightyear us ha despertat la Safo que porteu dins i esteu sedientas de bollerío.

En la casa de los sueños – Carmen María Machado

Em vaig apropar a aquesta novel·la amb molta por: una història de violència en una relació bollera? Amb el que costa trobar històries sàfiques, per què escriure un bollodrama d’alta toxicitat? 

Quan Machado estava en el procés d’assimilar que havia estat víctima d’agressions en una relació lèsbica, va adonar-se de la falta de relats queer sobre la violència dins les parelles homosexuals. Segons ella, la falta de referents va dificultar-li poder entendre què estava vivint. Escriure autobiogràficament tot el que va construir i destruir amb la seva nòvia dins d’aquella casa és, entre altres coses, la seva manera de reivindicar el nostre dret a ser considerades humanes. 

Recuperar la humanitat de les persones LGTBIQ+ i transcendir el dret a existir: “algunos de nosotros somos desagradales, algunos nos hallamos confundidos, algunos nos acostamos con quienes no debemos, algunos tomamos decisiones equivocadas. Suena fatal, pero en realidad, es liberador: la idea de que ser homosexual no equivale a ser bueno, ni puro, ni a estar en posesión de la verdad. Es solo un estado del ser, un estado sujeto a la política, a sus propias fuerzas sociales, a narrativas más amplias, a complejidades morales de todo tipo.”

Amb capítols d’una sola pàgina i una narrativa zero lineal, l’autora aconsegueix dibuixar com la violència neix i es transforma entre elles. “Si t’han estat dient que ningú t’estimarà –pel fet de ser una dona gorda, també per ser bollera– i et creus això profundament, és molt fàcil caure en relacions tòxiques i acceptar qualsevol cosa.”

Sé que és una mica bajona començar per aquest llibre, però tot el que crea Machado et fa explotar el cervell.

Huaco Retrato – Gabriela Wiener

La Gabriela Wiener és una diosa del periodisme gonzo – un tipus de periodisme conegut per les seves cròniques ficcionades on apareix la periodista com un actor més del context o el que vindria a ser un “no m’importa que et posis al centre de totes les històries que expliques perquè ho fas de manera increïblement bonica”–.

Tot i que Huaco Retrato és una investigació de la història familiar de l’escriptora, ella assenyala que no és un relat de reconciliació amb el passat, sinó una narrativa de la colonialitat del present. És una història que connecta diferents temporalitats: la figura d’un rebesavi europeu que viatja a Perú per robar més de 4000 peces d’art i abandonar la seva rebesàvia després de deixar-la embarassada; la d’un pare amb una segona família; i la seva pròpia família a Madrid, la qual està conformada per un home peruà cholo* i una dona espanyola blanca, amb qui conviu a la mateixa casa en una relació poliamorosa. 

Wiener construeix una protagonista amb consciència feminista i antiracista que ens comparteix com conviu amb la gelosia, amb les diferents opressions que la travessen i amb els privilegis de les seves parelles. Ens relata com viu tant la voluntat com el procés de descolonitzar una cosa tan íntima com és el desig.

*Paraula textual de l’autora: adjectiu racista per referir-se a la població amb ascendència indígena de molts països de Llatinoamèrica.

L’última, la més petita – Fatima Daas

Fatima Daas busca en aquesta primera novel·la en forma de monòleg, intentar explicar el seu camí per deixar de sentir-se una mala musulmana i una mala lesbiana que no impliqui renunciar a una d’aquestes dues comunitats. 

Explica què significa per ella ser la germana petita d’una família algeriana, l’única nascuda a París, la responsabilitat que comporta portar el nom de Fatima. Amb una gran generositat, et deixa entrar a casa seva per ensenyar-te com es relaciona amb Allah en el seu dia a dia; com ho fa amb un pare que volia un fill home o amb una mare a qui li agradaria que la seva filla no es vestís com un tio; com es creia poliamorosa fins que coneix a una tal Nina Gonzalez.

A França es va liar pardíssima amb la publicació del llibre de Daas, nascuda al 1995. “[Por parte de la comunidad LGTBI] he recibido ataques muy furibundos, muchos señalamientos por tener fe: “¿Cómo puedes pertenecer a una religión que considera tu identidad pecado?”, me decían. La comunidad musulmana no me ha criticado abiertamente pero porque es un tema tan tabú que ni siquiera se habla.”

Tot i que per a ella només era una història per intentar entendre’s a una mateixa, ha permès a moltes joves identificar-se amb un relat fins ara poc visibilitzat. 

Días apasionantes – Naoise Dolan

Naoise Dolan és una jove escriptora que s’identifica com a queer i artista amb Trastorn de l’Espectre Autista. Días Apasionantes és la seva primera novel·la, una història protagonitzada per una noia que té una autoestima més digna d’un plàtan que d’una persona, capaç de deixar anar coses com “era tan guapa que no entendí por qué hablaba conmigo”. 

La trama té lloc a la ciutat de Hong Kong, on la jove irlandesa treballa de professora d’anglès. L’escriptora dibuixa a través de dues relacions sexoafectives que estableix la protagonista –una amb un home cis anglès i una amb una noia cis bastant rica de Hong Kong–; les dinàmiques de poder en termes de classe, origen o gènere. El que fa especial aquesta novel·la, però, és el retrat de com actua una persona que viu les relacions des de la inseguretat constant i la por al rebuig; una conseqüència, en aquest cas, d’haver crescut amb una lesbofòbia interna de dimensions extremes. 

Permagel – Eva Baltasar

De les protagonistes més cíniques que et pots trobar a la literatura catalana contemporània. Eva Baltasar construeix una jove bollera barcelonina estudiant d’Història de l’Art, bastant cruel tant amb qui l’envolta com amb ella mateixa. La relació amb la seva germana gran és per mi el millor d’aquesta novel·la escrita amb una poètica narrativa increïble que farà que te’l llegeixis en un sol dia. Tria bé quin dia ho vols fer, però, perquè la història fa patir una mica.

Quan li van preguntar per què totes les seves protes són lesbianes, però les novel·les no giren al voltant d’això, va contestar: “no he volgut escriure la vida d’una lesbiana sinó que he escrit sobre la vida d’una dona que és lesbiana pel simple fet que jo també m’hi sento i m’és fàcil escriure des d’aquest sentiment, des de la meva realitat, que no he patit i que visc obertament, sense plantejar-me-la, sense dur-la enganxada al front com un cartellet de presentació.”

Stone Butch Blues – Leslie Feinberg

“Durante muchas décadas, cuando era joven, las únicas publicaciones sobre las personas oprimidas en base a su sexo, expresión de género y orientación sexual eran los libros escritos por “expertos” psicólogos o psiquiatras. Las palabras del individuo oprimido se convertían en la “narrativa del paciente”, que se estiraba o se cercenaba, como si estuviera en potro de tortura, para encajar en la teoría de estos “expertos”. Stone Butch Blues habla con su propia voz y no necesita un experto que medie entre las personas que la leen y su protagonista. (…) Por favor, no introduzcáis la novela al lector. Esta novela se presenta sola, igual que lo hace Jess Goldberg. Stone Butch Blues es la voz de quien está viviendo las opresiones, resistiendo con orgullo.”

Il·lustració de Laura

Doncs això, no et puc dir res més que escoltis a la protagonista d’aquesta història autobiogràfica d’una bollera nascuda abans de Stonewall que, com l’autora i la seva novel·la, van néixer per ser canvi.

En definitiva, cada vegada existeixen més relats amb persones LGTBIQ+ al centre. Aquesta exposició també provoca l’aparició de més crítiques cap a aquestes. Si veus irrellevància en la qüestió de la representació en la ficció, és que probablement vius molt còmode en la cisheteronorma; llavors el que és irrellevant és la teva opinió al respecte. 

El pensament crític és imprescindible, però vull creure que no consisteix a criticar-ho tot, tota l’estona. Sinó que també va de reconèixer els encerts i agrair a les escriptores el fet que estiguin creant i compartint històries basades en experiències que s’allunyen d’allò a que estem acostumades o del lloc que ocupem al món.

Felices lectures LesBis.

Mar Millet Catalan

M'agrada llegir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *