Mama, la disciplina em fa por

Fotografia d’Almodis Nogués

Parlar de disciplina, treball o esforç en els nostres entorns de militància està molt mal vist. Està tan mal vist que quan escoltem alguna d’aquestes paraules, ja ens encaixonem en un imaginari pervers, associat a unes etiquetes ben allunyades de la realitat.

Ens han ensenyat que sempre se’ns ha d’enxampar treballant, i aquest és un vici que costa molt deixar. Ara bé, en els ambients de militància, el treball pren una nova dimensió. Ja no es treballa per anar al paradís turístic de moda d’aquell any, ni tan sols es treballa per arribar a ser el cap de la teva pròpia empresa. Al món militant se’ns ha d’enxampar treballant perquè el nostre entorn es transformi d’alguna forma: sigui des de l’educació, des de la teva xarxa, grup o sindicat o, fins i tot, per portar el pa cada dia a casa i tirar endavant la família.

Escric, doncs, aquests mots fugint de romantitzacions, de la cultura de l’esforç i dels “hay que ganarse el pan, aquí no nos han dao’ ná”. Perquè ja fa anys que vaig marxar del poble assumint que l’hostaleria no era ni el meu fort, ni la meva passió, sent conscient que la família nuclear no era el somni al qual aspirar. Aquest viatge em va introduir a la universitat –un altre dia obrirem aquest meló– i a la diversitat dels moviments socials on vaig poder viure escenes més properes a paròdies de Monty Python que a debats constructius, on les paraules “esforç” i “disciplina” arribaven a prendre significats surrealistes.

Ara que ja us he explicat una mica el context del meu article comencem a entrar en matèria. 

De què parlem, llavors, quan parlem de disciplina? Què implica aquesta meravella de paraula que tanta por ens fa? D’entrada, la disciplina ens intimida perquè implica un compromís, i els compromisos són feixucs, i tristos i les victòries són molt i molt escasses. 

Ens hem acabat empassant allò que tant rebutgem: la immediatesa. La crítica i la reflexió tan essencials en els moviments d’esquerres s’han convertit en un tràmit més a enllestir. Busquem alternatives, ens formem, pensem, tornem a pensar, debatem, concloem, tornem a pensar un altre cop, compulsivament, com el gos que es persegueix la cua ansiosament. La militància adopta el ritme del mil·lèsim vídeo de TikTok que ens farà riure deu segons, però que ens retornarà a la realitat més ràpid del que se’ns gasta la nòmina.

Però em deixo de metàfores.

Aquestes paraules ens fan por perquè les nostres tradicions i els nostres entorns i, fins i tot, els llibres que hem llegit ens han dit que la disciplina, el treball i l’esforç pertanyen a un passat superat. Ens retornen a aquelles pel·lícules d’Eisenstein plenes de tancs, de vagues i revoltes obreres, ens retornen a l’escena del cotxet caient escales avall, que va donar pas a una de les referències visuals més potents del cinema actual.

Fotograma d‘El cuirassat Potemkin, de Serguei Eisenstein

Però, en l’àmbit dels moviments socials, la disciplina hauria de ser, simplement, allò que ens mogui per materialitzar el dia a dia del nostre col·lectiu. Les nostres accions s’han de poder palpar i per poder palpar-les cal encomanar la disciplina sense caure malalt.

El que ens ha passat amb els models de militància que tenim actualment –mentre em fa mal el pit d’escriure aquestes paraules– és que hem confós la referencialitat amb ser esclau del temps, hem confós fer una feina que impacti a la societat amb viure estressats per anar d’una reunió a l’altra. Però no som una maquinària perfecta. Hem d’entendre que no sempre hi ha ganes, hem d’explicar bé com fer les tasques i com distribuir-les de manera equitativa, entendre que les criances no estan per fer bonic, sinó que també ocupen temps i esforços. Ens hem d’adaptar als temps que corren encomanant les ganes de fer coses, nogensmenys oblidant que si algú es compromet, ho fa; i que, si al final no hi arriba, es disculpa o busca una alternativa.

Ens han venut allò de “no hem d’estar bé per nassos, també podem estar malament”. Però el fet d’estar malament ens l’hem menjat com si fos una hamburguesa d’un euro del Mcdonalds. No hem sabut entendre que la disciplina no és fer un “check“ al torn de Barra de la cinquantena Festa Major alternativa. No hem entès que sí que ho és passar a veure aquell amic, amiga o parella amb qui fa temps que no trobeu un moment.

Ens hem de deixar de suspicàcies, d’enfrontaments pel llenguatge i passar a l’ofensiva. Però passar a l’ofensiva no és escriure línies ben sonants en aquest article. Passar a l’ofensiva és trucar a la teva mare per veure com està, i després fer el cartell per la patxanga futbolera del teu barri i intentar cohesionar el teu col·lectiu i que els nanos no quedin aïllats a la zona de jugar, sinó que interactuïn amb el seu entorn més proper.

Poder és que aquests mesos d’esborrar i tornar a escriure aquest article m’han fet veure que està bé rellegir, però que a vegades hem d’escriure més amb el cor, i no pensar tant. I que la disciplina no s’ha de fer des del mite de l’ascens social, sinó des de l’empatia.

Almodis Nogués

No sé massa de res, però intento saber una mica de tot

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *