L’última trinxera: amor lliure i anarquisme a la Guerra Civil Espanyola

Il·lustració de Milena Castillo Torras

Quan George Orwell va arribar a Barcelona l’any 1936 va quedar astorat de l’ambient que s’hi respirava: “Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera”, escrivia. Però ja hem vist al llarg de la història que Barcelona és mutable i els dies en què els obrers passejaven amb granota de treball pel Passeig de Gràcia saludant-se com a camarades van acabar aviat. Tot i això, la presència aclaparadora de sindicats i ateneus anarquistes a la capital catalana -com es pot comprovar mirant les llistes de militants de la CNT de l’època, fins a 1,2 milions el març de 1937- venia coent-se a foc lent des de dècades enrere. Ja des dels temps de la vaga de La Canadenca, la ideologia llibertària estava present en diversos aspectes de la vida d’una bona part de la societat barcelonina, a les fàbriques i tavernes però també als dormitoris.

Vents de revolució que bufen dins les cases

El terme anarquisme és una composició del prefix grec “a-“, de negació, i “arkhé”, que significa “poder” o “principi”. Podem parlar, aleshores, de l’anarquisme com una filosofia de l’antiautoritarisme i per això, per a les seves partidàries, la societat justa era la que aconseguia extirpar la capacitat de control de l’Estat, el capital i l’Església sobre els individus. De la teoria a la pràctica, ens podem situar a la Barcelona dels anys trenta. La forta presència del pensament anarquista i el teixit organitzat que el sustentava va propiciar la creació d’un espai de reflexió i debat on van anar germinant noves fórmules de vida llibertària. El principal problema: trencar amb les formes de l’ordre burgès, fet que incloïa, també, la forma en què aquest penetrava i organitzava la família i les relacions afectives i sexuals. Va sorgir un grup d’anarquistes que veien la família tradicional, “l’amor burgès”, com un contracte en termes mercantils, una unió basada en la possessió i l’avarícia i que tenia com a objectiu final la reproducció i traspàs de la riquesa familiar. Criticaven la hipocresia amb què es tractava la sexualitat en una institució que catalitzava els poders de l’Església, de l’Estat i del capital. L’amor lliure es configurava en oposició frontal amb això. Segons explica el Doctor en Història Alejandro Lora Medina “El amor libre era la única vía aceptable y sin condicionantes externos que tienen hombres y mujeres de unirse sentimentalmente ya que, al eliminarse de la ecuación amorosa a la Iglesia y al Estado, sólo prevale la aceptación mutua de la pareja como fermento único de la unión”. L’amor lliure trencava radicalment amb l’esquema monògam, tenia una visió alliberadora del sexe -particularment trencadora per a les dones- que no tenia com a objectiu la procreació sinó la pràctica última de la llibertat. Cal assenyalar que, malgrat la reivindicació de la llibertat individual, no es contemplava que aquesta pogués passar per una relació no heterosexual. Fins i tot en aquests paràmetres de pensament, alguna altra forma relacional era vista com a antinatural i abominable. No cal dir que la premsa conservadora de la capital catalana es posava les mans al cap davant d’aquestes pràctiques que atemptaven contra el més profund de l’ordre familiar burgès i patriarcal. No escatimaven en qualificatius: depravació total, societat sexuada i malalta, degeneració moral…

L’amor lliure trencava radicalment amb l’esquema monògam, tenia una visió alliberadora del sexe que no tenia com a objectiu la procreació sinó la pràctica última de la llibertat

L’importantíssim referent d’Émile Armand i la seva teorització sobre la camaraderia amorosa juntament amb les incomptables publicacions periòdiques llibertàries (Mujeres Libres, La revista Blanca, Estudios…)  van formular i reformular la qüestió i es van afegir al caldo de cultiu revolucionari barceloní que esmentàvem anteriorment, formant així l’escenari propici per a la difusió de la teoria i la pràctica de l’amor lliure. D’acord amb la idiosincràsia antiautoritària de l’anarquisme, aquestes noves idees no estaven reglades sota cap ideari, cap manifest o normativa. Ho podem veure al IV Congrés de la CNT que es va celebrar a Saragossa el maig de 1936, que dedica una ponència a les relacions sexuals, l’amor lliure i la família. L‘acta de l’esdeveniment en recull dues idees principals: l’abolició del matrimoni burgès i la conclusió de deixar a la llibertat i autonomia de cada individu la pràctica personal de l’amor lliure, respectant sempre l’ètica anarquista i la higiene personal. A l’horitzó, visibilitzar la força, solidesa i coherència de les idees llibertàries en l’exemple vital de les seves militants.

Déjà vu

Veient la Barcelona de l’any 36 que narrava Orwell -els edificis requisats amb banderes negres i vermelles, les esglésies saquejades, els comerços col·lectivitzats i els cambrers tutejant als clients- fàcilment podem pensar que una miliciana anarquista de l’època hi hauria passejat lliurement, tranquil·la i feliç, sense els corsets socials que l’havien oprimit fins aleshores. Però la realitat és que Barcelona no havia canviat tant, la societat era masclista i els seguidors masculins de l’amor lliure tenien visions molt masculinitzades de la sexualitat. Això feia que, com explica Lora Medina, “muchos hombres se valieran de su «carnet» de anarquistas para consumar relaciones sexuales con mujeres a las que después abandonaban escudándose en el «amor libre»”. Com en tants altres moments de la vida, el gènere (i tantes altres coses) mesura la forma en què les persones accedim a determinades pràctiques. Les dones tenien el risc afegit de quedar-se embarassades i haver de suportar la bomba de fum pintada de llibertat del pare de la criatura juntament amb l’estigma, escarni i desprotecció que comportava ser “mare soltera”. Si els entorns de militància, els sindicats i ateneus ja eren espais massivament masculinitzats, els riscos implícits de l’amor lliure per a les dones feia que aquestes, generalment, fossin partidàries d’alternatives menys rupturistes. L’opció més estesa era la que Lora Medina anomena “amor singular”, una alternativa dins dels marcs de la monogàmia, però que es basava en els principis anarquistes d’altruisme, solidaritat i igualtat. La conclusió, que tristament no ens sona molt llunyana, és que la bretxa de gènere en l’amor lliure, en la seva pràctica més que en la teoria, es deu al fet que la moral tradicional s’acarnissava més en les dones.

Il·lustració de Milena Castillo Torras

A grans mals, grans remeis 

A finals del segle XIX i principis del XX, la premsa llibertària espanyola va iniciar una revolució cultural. Enfront de la situació d’analfabetisme en la que es trobaven les classes populars van sorgir centenars de capçaleres que entenien l’educació i la cultura com a bases fonamentals de l’alliberament i l’acció directa. Des d’aquestes s’abordaven problemàtiques pròpies i es difonia informació útil: des de teoria anarquista, actualitat política o arts fins a consells d’higiene i maternitat. En aquest escenari hi havien revistes científiques i sociològiques que jugaven un paper molt important en el ventall informatiu anarquista perquè incidien en temàtiques que sempre s’havien abordat des d’un vessant religiós. La Revista Blanca n’era un exemple. “Sociologia, ciencia y arte”, al·ludia la seva portada. La Revista Blanca era una publicació quinzenal (o setmanal en alguns períodes) que va sortir d’impremta per primer cop l’any 1898 des de Madrid. Després d’una aturada de divuit anys, es reenganxa l’any 1923, aquest cop des de Barcelona, i atrau les plomes de persones com Soledad Gustavo (Teresa Mañé), Antonia Maymon o una jove Federica Montseny. Aquest mitjà considerava que l’alliberament sexual era una condició indispensable per a la transformació de les estructures de classe i per això es posicionava en referència a l’amor lliure, entenent-lo com una pràctica desitjable i coherent amb l’ètica anarquista. En conseqüència, entre juliol de 1934 i novembre de 1935, La Revista Blanca va oferir un espai innovador en una de les seves seccions. Recollint la problemàtica de la masculinització dels espais llibertaris que esmentàvem anteriorment, la publicació oferia una secció on els homes podien publicar els seus noms i direccions perquè les dones interessades hi iniciessin una relació de correspondència. Així ho explicava: “publicar las direcciones de cuantos jóvenes quieran y no puedan por falta de mujeres casarse libremente”. Durant els anys previs a la Guerra Civil, homes de totes les edats (la revista no permetia que publiquessin si tenien menys de dinou anys) i des de multitud d’orígens (una considerable quantitat escrivien des de presons, des de molts llocs d’Espanya, i també França, Argentina, Cuba o els Estats Units) van presentar-se a les lectores de La Revista Blanca per trobar una companya amb la qual establir algun tipus de relació amb el denominador comú de l’ideal llibertari. La Revista Blanca era conscient de l’assetjament que podien causar aquests anuncis si fossin proposats per dones. Per evitar que patissin les conseqüències socials de ser subjectes actius de la seva vida sexual i relacional, la revista preferia que fossin elles les que contactessin als candidats masculins i no a l’inrevés. La majoria només assenyalaven les seves dades principals:

José López Vergel, de 25 años; oficio, forjador.  Calle Miraderos, 15. Almodóvar del Río (Córdoba) 

Manuel San Juan; edad, 35 años, desearía relacionarse con compañera menor de 30, no importa que tenga un hijo. Escribir: Café «La Palma», La Habana, Casa Blanca (Cuba)

Però en alguns casos donaven més detalls de la persona que buscaven o d’ells mateixos: 

Tengo cincuenta y siete años, ejerzo el oficio de campesino, me conservo fisicamente bien, soy vegetariano y desearía compañera que le gustara mi vida y que tuviera mis ideas, para unirme libremente, caso de que nos gustáramos. Escribid a Fructuoso López.  Lista de correos, Ondara (Alicante). 

Francisco Hecho desea a mujer inteligente, que conozca bien el ideal anarquista, a ser posible de aspiraciones artísticas, cuenta 37 años, ha estudiado y cursado estudios de canto y es tenor. Dirección: Cabañas de Ebro (Tarragona) 

Noces llibertàries

Els casaments significaven un altre repte a superar pel caràcter pragmàtic anarquista. Els matrimonis religiosos, òbviament, no eren una opció. Però la unió civil també comportava la penetració del poder estatal en l’àmbit de la parella, ja que qui legitimava l’enllaç no eren els individus sinó l’Estat. Tot i això, quan l’any 1931 es va legalitzar el matrimoni civil, aquest passa a ser majoritari entre els anarquistes perquè, malgrat la idiosincràsia antiestatista, aquesta opció ja era subversiva en el context religiós de l’època.

Durant els anys previs a la guerra civil, homes de totes les edats i des de multitud d’orígens van presentar-se a les lectores de la Revista Blanca per a trobar una companya amb la qual establir algun tipus de relació amb el denominador comú de l’ideal llibertari.

El veritable trencament dels esquemes es produeix a l’inici de la Guerra Civil, quan les institucions governamentals perden el control de Catalunya, València i Aragó, i van ser els sindicats majoritaris els que van quedar al comandament. En aquell moment cauen en picat els matrimonis civils i s’instaura la tendència cada cop més recurrent de les “unions lliures”, casament sense presència de fórmules estatals ni religioses. Ens trobem aleshores amb una situació molt curiosa, perquè aquest tipus d’unions repetien alguns patrons tradicionals però traslladats al llenguatge i a la simbologia llibertària. Canvia la institució, però no la funció que exerceix. Com desenvolupa Alejandro Lora Medina,La posición de poder alcanzada por la CNT, había generado nuevos habitus y nuevas formas de sociabilidad amorosa que consolidaban al sindicato como el centro de la nueva estructura social”. En el mateix text planteja alguns exemples: Jose Avellana i Lola Baños es van casar al comitè revolucionari de Gràcia el setembre de 1936; l’octubre del mateix any, Gabriel Monteagudo i Teresa Serrano van oficiar la seva unió davant de la presidència del comitè revolucionari de Terrassa, després de repetir les fórmules establertes -respecte pels seus ideals i fidelitat mútua- i de l’entrega del document on apareixien oficialment casats. Els elements simbòlics del casament catòlic – l’espai sagrat, els testimonis, el sacerdot, el “sí, vull”- eren intercanviats per alternatives atees per tal de donar certa legitimitat al tràmit. En alguns casos, l’acte es tancava amb l’himne “Hijos del pueblo”.

El bastió de Mujeres libres 

Aquest tipus de cerimònies no van estar exemptes de crítica. Des de diferents organismes es va manifestar el rebuig a aquesta flexibilització de la pràctica llibertària. Un d’ells va ser Mujeres Libres. Noms com el de Teresa Claramunt, Soledad Gustavo, Amparo Poch, Lucía Sanchez Saornil o Mercedes Comaposada van formar part d’aquesta organització anarcosindicalista que reivindicava la condició de les dones dins el moviment llibertari. No es consideraven feministes: aquest era l’adjectiu que identificava les sufragistes burgeses amb qui tant discrepaven. Elles van formar un moviment extraordinàriament trencador per a l’època que tenia l’objectiu de Liberar a las mujeres de la dictadura de la mediocridad” i per això, a la revista que duia el nom de l’organització, publicaven contingut que s’adaptava a les necessitats de la dona obrera. En paraules de Lucia Sanchez Saornil “La revista Mujeres Libres, y esto lo quisimios dejar claro a todos los compañeros y compañeras, era un órgano de orientación y no de lucha. Antes de que la mujer entre en batalla tiene que saber ver con ojos nuevos”.

Des d’un inici, Mujeres Libres es va posicionar frontalment contra el que anomenaven “casamientos a la libertaria”. Denunciaven l’excessiu respecte a les formalitats tradicionals que, en alguns casos, havia arribat fins a l’extrem que el sindicat posava el seu segell al document que certificava el matrimoni. Amparo Poch, metgessa anarquista i militant de l’organització, escrivia que la unió i la desunió de la parella eren decisions que requeien exclusivament a l’àmbit privat d’aquesta. En cas contrari, seria fer de l’amor “el alquiler de una finca”.

Il·lustració de Milena Castillo Torras

L’Eros de Rússia 

Per veure un pla general dels fets explicats als paràgrafs anteriors, canviem d’escenari i d’ideologia. Anem fins a la Rússia comunista els anys immediatament posteriors a la revolució de 1917. Als organismes de decisió més importants i més propers a Lenin hi trobarem a Alexandra Mikhailovna Kollontaï. Des dels càrrecs de comissària de Benestar Social, membre del Comitè Executiu del soviet de Petrograd sumats al de diplomàtica i ambaixadora (la primera de la història), Kollontaï va defensar l’alliberament de la dona com a part fonamental de la causa revolucionaria. Per una altra banda, un dels pilars de la seva extensa producció bibliogràfica és la teorització sobre l’amor lliure, una pràctica que emmarca dins la crítica a la família burgesa.

Alexandra Kollontaï entenia l’amor com un bé per a la col·lectivitat, per tant la seva lliure pràctica era beneficiosa pels objectius revolucionaris comunistes. Explica que, segons la “moral burgesa”, la família està basada en l’acumulació de capital i per això era necessari que les dones, les gestores de l’economia domèstica, “s’aliessin” amb els seus marits. Això implicava que els esposos havien d’estimar-se, encara que fos exteriorment, per evitar que el capital acumulat es distribuís entre fills “il·legítims”. L’únic amor lícit era dins el matrimoni, fora dels seus límits regnava la doble moral de la indecència convivint amb l’adulteri o el sexe de pagament. La família camperola, per contra, “es ante todo una unidad económica de trabajo. Los intereses económicos dominan de tal modo (…) que todos los demás lazos de orden psíquico juegan siempre un lugar secundario. El ideal del amor en el matrimonio no comienza a aparecer hasta que la familia deja de ser una unidad de producción para convertirse en una unidad de consumo y en guardiana del capital acumulado.” Enfront d’això, Kollontaï presenta l’”amor camaraderia”. Aquest no passava per la luxúria i la satisfacció del desig sexual desenfrenat, ja que això impededeix teixir llaços i impedeix el sentiment de camaraderia amorosa (també hi identifica problemàtiques associades a la desigualtat de gènere). En contra d’això, la política marxista proclamava les virtuts necessàries de les relacions amoroses que no es manifesten en un nucli privat sinó amb tota la col·lectivitat i on els matrimonis fossin lliures i basats explícitament en aquest sentiment de reconeixement recíproc, respecte i suport mutu. En un sol paràgraf, Alexandra Kollontaï ho sintetitza:

“Si conseguimos que de las relaciones de amor desaparezca el ciego, el absorbente y exigente sentimiento pasional; si desaparece también el sentimiento de propiedad, lo mismo que el deseo egoísta de «unirse para siempre al ser amado»; si logramos que desaparezca la fatalidad del hombre y que la mujer no renuncie criminalmente a su «yo», no cabe duda que la desaparición de todos estos sentimientos hará que se desarrollen otros preciosos elementos para el amor. Así se desarrollará y aumentará el respeto hacia la personalidad de otro, lo mismo que se perfeccionará el arte de contar con los derechos de los demás; se educará la sensibilidad recíproca y se desarrollará enormemente la tendencia de manifestar el amor no solamente con besos y abrazos, sino también con una unidad de acción y de voluntad en la creación común”. 

Un testimoni del canvi

Per acabar se’ns planteja un testimoni vital que condensa bona part de les idees que s’han anat esmentant. Sara Berenguer, afiliada a la CNT i a Mujeres Libres, va definir en una ocasió el que era l’amor per ella. Va parlar d’un sentiment d’atracció i d’estima intima cap a una persona que, a més, transcendeix l’individualisme per adquirir una connotació eminentment social que anteposa el benefici col·lectiu al bé personal. Com a anarquista convençuda, va unir-se segons els patrons de l’amor lliure amb Jesús Guillén, un pintor amb el qual compartien l’ideal llibertari. Sara Berenguer tenia disset anys quan va esclatar la guerra, va militar a comitès anarquistes de la ciutat, va anar al front i també va ser a les barricades durant el maig de 1937. Va tenir l’oportunitat -o l’infortuni- de veure com la ciutat mudava la pell durant aquelles dècades de canvi convuls. Un moment que va donar l’escenari idoni perquè, com ella, tantes persones convençudes amb les seves idees poguessin traslladar-les fins a la vida privada, l’última trinxera.

Júlia Mas Aniento

Periodisme arran de terra

Milena CT

Ho sento tot però no em sap greu.

2 thoughts on “L’última trinxera: amor lliure i anarquisme a la Guerra Civil Espanyola

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *