La casa de les llagostes

Il·lustració de Iago Jacomet

Quan s’acaba l’estiu arriba el meu sant. Sempre ha sigut un dia en què passen coses especials. Des que era petita, a primera hora em venia a despertar el meu pare. Em portava una magdalena per esmorzar i em feia un petó a la galta. Però d’això ja fa molt temps.

-Fa molt que estàs desperta? T’he portat galetes i cafè, però imagino que no tens estómac per menjar res, no? 

-Gràcies, Darija maca, no tinc gana. A més a més, aquesta nit ha arribat el fred de cop i no me’l trec dels ossos. Després d’aquest estiu infernal, arriba el setembre i mira…

-La tornada del fred i la tornada dels desnonaments.

-Ai… que complicat. 

Solien venir les meves amigues, totes vivíem a la mateixa escala. La meva germana i jo ens posàvem les faldilles més maques que teníem, plenes de dibuixos de flors. Emocionadíssimes, baixàvem corrents les escales fins al carrer. El cor ens bategava amb força i, per fi, després de tants dies de parlar-ne, arribava la Festa Major, la Festa de la Mercè.

-Les altres diuen que al metro ja s’han trobat amb les de Vallcarca. Crec que hi haurà molta penya, el vídeo que vam fer ha funcionat. 

-Després de la feinada que va portar, més que un vídeo semblava una peli. Però… creus que serem suficients? Mira que l’altre dia que vam anar al Raval érem molta gent i ens van treure a tots! Un a un, fent l’arrenca cebes. Jo no vull que torni a passar, no vull que us facin pas mal.

-Mercè, no pateixis. La gent ha vingut perquè vol, saben exactament el que estan fent. La majoria han anat a moltíssims desnonaments com aquest, no és el primer cop que ho fan… Anirem amb molt de compte, no prendrem cap risc que puguem evitar. 

Tots els nens em felicitaven cantant i rient a ple pulmó mentre saltàvem pel carrer fent la cabra: “Feliç Sant, Mercè! La nostra patrona! La nostra patrona!” xisclaven tot aixecant els braços i fent-me reverències. La peixatera, que tenia molt mala llet, ens feia callar. Però a nosaltres ens era igual, estàvem eufòriques per la Festa Major i quasi baixàvem el carrer rodolant. Avisavem a la gent que ens passava pel costat “Avui és Festa Major! Senyores i senyors, que és Festa Major!”

-La propietat continua negant-se a concedir el lloguer social, en teoria hi estan obligats, però ja se sap… Sembla que ja no hi podem fer res, em sap greu. 

-Penya, va! Hem de cridar més que no se sent!

-Això no s’entén, gent sense casa i cases sense gent! Volem el que és nostre, aigua, llum i sostre! De norte a sur, de este a oeste, la lucha sigue, cueste lo que cueste!

-Hòstia! Quinze furgons, avui tenen ganes de liar-la.

-Atenció, atenció, els parla la policia…

La riuada de gent no s’acabava fins a la plaça major. Un cop allà es feia silenci i des del balcó es llegia el pregó. Cada any era un senyor diferent, sempre mudat i repentinat, sempre seriós i solemne. Ansioses, esperàvem la frase final, el “Bona Festa Major!”, perquè sabiem que en aquell moment començava la festa de veritat. 

La música de les gralles inundava la ciutat. Totes saltàvem i ballàvem xocant contra les parelles que, vestides de diumenge, passejaven del bracet. Arribaven els capgrossos i començaven els correfocs.

-Bon dia, senyora González, ha pogut treure ja totes les seves coses? Volem posar fi a això el més ràpid possible, tenim els serrallers a punt. A ningú li agrada aquesta situació. De veritat, fem-ho fàcil. Ja fa molts mesos que dura, això, estem tots cansats. 

-Jo sí que estic cansada. 

Després del pregó la festa seguia i seguia fins que no podíem més. Els músics cada cop tocaven més de pressa, els petards sonaven més fort i els balls s’encadenaven un rere l’altre. Acabàvem la festa assegudes en un banc i els nostres pares ens portaven a coll fins a casa preguntant-se, un any més, per què ens havien deixat quedar-nos fins tan tard. 

-Darija, estic molt cansada, ja no tinc ganes de seguir amb això.

-Va Mercè, una mica més que ja ho tenim. Mira quanta gent ha vingut. És un gran propietari i si pressionem…

-Aquesta policia desnona cada dia! ¡Hay niños en la calle y sois los responsables!

-Atenció, atenció, els parla la policia! Aquest és el tercer avís, si no desallotgen procedirem a la càrrega.

Una de les coses que més m’agradaven era el piromusical. Sempre demanava als  meus pares que em despertessin per veure’l abans d’anar a dormir. Des de la finestra de la meva habitació mirava al cel i veia com explotaven en la nit. Sempre em semblava que s’acabava massa aviat, no en tenia mai prou. 

-Senyora González ha trobat una alternativa? Sinó sempre té l’opció que li vam comentar, podrà estar dos mesos a la pensió del Poble-sec…

No vaig escolar res més del que em deia, vaig mirar-lo als ulls i vaig pensar que les llagostes, només quan s’ajunten en grans grup, alliberen les feromones apropiades per dur a terme la migració. Les seves ales creixen i això fa possible que es desplacin cap a altres terres, d’aquesta manera no han de competir entre elles pels recursos alimentaris. 

Olivia Teerink

Benestar psicològic per a tothom.

Iago Jacomet

Literatura i pedagogia en dark mode.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *