Obres guanyadores dels Jocs Florals de Vallcarca 2022

Fotografies de Xavier Sisternas (@xaviersisternas)

POESIA

1r premi

Yaguareté – Adrià Gil Faigón

Aventura

¡Cómo se agradece una esquina

de sol aunque sea cada dos manzanas!

La hora del mediodía es doce veces

las demás horas. 

Sobre un paso / picado por otras estrellas

¡qué contento paseo!

La ciudad no es lo mismo que el campo

por suerte huelo desde otros recovecos. 

¡Desde mis ojos veo y puedo ver! ¡Evohé!

Paro donde gusto y aún no descanso

ni los coches me corren ¡oh!

¡Otra fachada soleada

y otra proyección que no termina

y un sol en mi espalda / oportuno

condenado por unas moscas!

Ella me ofrece el brazo / yo lo quiero coger despistado

y loco por cruzar una y otra avenida. 

¡Como dos críos nos vamos hacia

el próximo charco!

Accèssit

Amaiur – Asier Gilabert Ibáñez

Rebel·lia

La rebel·lia és decidir 

treure’t els anells

I mirar-te als ulls amb la resta.

Aturar l’instant entre el batec d’un

I el batec de l’altre

Per gaudir de l’esclat conjunt.

És a l’uníson.

Tremolar de matinada en un portal

O en una via de tren.

Trobar qui t’ha esperat

Dia i mig per abraçar-te.

Brollar en un crit de guerra

Esperançat.

És insistir molt,

Alimentar la bèstia.

Cosir els colzes amb algú

Que només coneixes d’intencions

Fer trinxera d’una capsa de sabates.

Cuinar per a 100

O per a 1000,

O pel milió següent.

És saber com viure 

Per seguir vivint,

Una forma d’estimar

Travessant la nit,

Però preveient l’albada.

Fotografia de Xavier Sisternas (@xaviersisternas)

NARRATIVA

1r Premi

Plaerdemavida93 – Míriam Ovando

Colorín, colorado

—Y colorín, colorado, este cuento se ha acabado. Venga, a dormir, que mañana hay cole.

Cuando nos acuesta la abu siempre rezamos el Jesusitodemivida antes del cuento. A ella le gusta contarnos los cuentos del koala y siempre hay una moraleja, como la del día que Nur y yo nos discutimos y nos contó el cuento del koala que se discutió con su hermana. La moraleja era que como una hermana es para siempre, es mejor tener una que no tener a nadie ni para hacer las paces. Después del cuento nos hace la señal de la cruz, apaga la luz y sale. Mañana tenemos mates a primera hora. Cuando don Luis entra en clase nos ponemos todos en fila rectos contra la pared y pregunta “¿8 por 7?”. Para sentarse hay que responder antes que nadie. “¿Entre dos? ¿Por cero?”. Todavía no me sé todos los nombres de clase, pero el de Jonatan sí, porque siempre es el más rápido, y don Luis le dice “¡muy, bien, Jonatan!”.

Como en esta casa tenemos ONO veo películas de mayores cuando la mamá no está, y en las películas, el que juega mejor al fútbol no es el más listo de mates, pero si las películas fueran como la vida real y mis amigas como las de las películas, me dejarían quedarme en sus casas y haríamos fiestas de pijamas y jugaríamos a la güija y practicaríamos de besarnos. Yo no me sé besar, pero a veces practico con Peluchín. Tengo ganas de aprender a besarme el verano que viene.

Este cole no me gusta, pero la mami nos ha dicho que ya nos quedamos aquí para siempre. Como ha aprobado las soposiciones, ya no vamos a cambiar más de casa. El otro cole me gustaba más. Ojalá mis amigas vinieran a mi cole de ahora, jugaríamos a Digimon y a bolas de barro metalizadas.

También me gustaría que viniera Lucas a mi cole de ahora y se enamorara de mí. Los chicos de la clase de aquí son todos bastante feos. Bueno, todos no son feos, pero no le gusto a ninguno porque llevo gafas y me llaman empollona. No soy una empollona. Ojalá volviéramos al cole de antes.

Hoy nos han hecho salir de la biblioteca para estar un minuto en el patio en silencio porque ayer se murió mucha gente en unas torres gemelas. En realidad no es una biblioteca, es una barraca de esas que ponen cuando hay obras, aunque en este cole no están haciendo obras. Pero es una biblioteca igual, porque huele a libros. Ale me ha dicho que los aviones se han chocado para matar a mucha gente, y por eso en Afganistán hay otra gente que es tan pobre que se está comiendo a sus hijos. En las noticias hablan todo el rato de las torres gemelas, pero no han dicho nada de nadie comiéndose a sus hijos, y seguro que es mentira, porque no hemos hecho ningún minuto de silencio por los ninos a los que se les han comido sus padres.

En el patio del comedor Fran ha dicho que mi padre es terrorista porque es moro. Yo le he dicho que mi padre no es moro, es musulmán, pero el resto de clase dijeron que si era moro seguro que era terrorista. Silvia Arrufat ha dicho que si mi padre es terrorista ya no me invita a su cumple, que es en enero. ¿Cómo va a ser terrorista, si los terroristas viven en Estados Unidos, y él trabaja por la noche en la fábrica de Metropol? A un terrorista no le piden que sea Baltasar en la cabalgata. El padre de Laura Muñoz es policía y hace de Melchor.

Mañana voy a estrenar un jersey bastante chulo que me ha dado mi vecina Aida porque ya no le cabe. Me haré una coleta si me da tiempo, me queda mejor que el pelo suelto con diadema. Las otras chicas de clase son más guapas, porque tienen el pelo liso y no llevan gafas. Aunque no se peinen ya son guapas, y sus madres les compran ropa para que no repitan. La que heredamos nosotras huele como la casa de las vecinas. No sé si nuestra casa tiene olor, pero he estado en más de seis casas y todas huelen como las mamás que viven en cada una, creo que es así siempre.

Cuando sea verano me alisaré el pelo y me enamoraré de un chico en la playa, como en las películas.

—Nadia.

Mi hermana es una pesada.

—¿Qué?

—¿Estás despierta?

—No, déjame.

—¿Y entonces por qué me contestas?

—Nenas, a dormir ya, no me hagáis ir a ver si estáis durmiendo, que mañana hay cole.

—Vale, abu.

2n Premi

Júlia Escarafalls – Ricard Munné

Lato Sensu

– Que com em vaig fer aquesta cicatriu?

“Aigua. Em vaig despertar submergida, vaig sortir de la banyera florida on estava i vaig tossir per escopir tota l’aigua que havia ingerit.

– Què passa? On soc? Que hi ha algú? – van ser les primeres preguntes que em van passar pel cap. Em vaig fregar els ulls per veure-hi millor: tot fosc, amb una certa penombra. De sobre, un flash. Em van enlluernar els llums del que semblava ser un soterrani, reflectits sobre unes rajoles que havien estat blanques però que ara tenien un to més aviat marronós de brutícia. Hi havia canonades, un lavabo i molta ronya. També hi havia una altra persona. De fet, n’hi havia dues, però la segona estava estirada de cara a terra amb un tret al cap i un bassal de sang al seu voltant. Vaig intentar avançar cap a la persona viva.

– Hòstia puta! – vaig notar una estrebada al turmell. Hi tenia un grillet que em lligava a una de les canonades.”

– Eh, tia. Espera. Ara ve tot el rotllo de les cintes, quiero jugar a un juego i allò de serrar- te el peu, oi?

– Efectivament, jo també havia vist la peli quan em va passar. Per això, per tal d’evitar- me el farcit d’hora i mitja entre que els personatges s’assabenten de què va el joc i el desenllaç, em vaig començar a serrar el peu.

– Hòstia, què dius tia?! Què valenta!

– Què volies que fes. Total, si ja em sabia el final. Sort que les meves amigues no van tardar en aparèixer per dir-me que per molts anys, que era una sorpresa d’aniversari i que l’ambulància no tardaria en arribar.

– Potser es van prendre una mica massa seriosament que t’agraden les pelis de por, no? – Sí, ja ho veus.
– I també són molt de repetir-se com l’all, amb les bromes?
Va sospirar.

– Espero que així sigui.

Hi va haver un breu instant de silenci, lleugerament tens.
– I què se suposa que hem de fer, ara?
– Doncs no ho sé. Esperar que es cansin i que ens vinguin a obrir, no?

Es van mirar, perplexes. Acte seguit van abaixar la mirada cap a la serra que cadascuna tenia a tocar pensant que aquesta vegada, després de portar més de deu hores tancades, la cosa potser anava de debò, i que si bé no s’havien entès amb la serra el primer cop, ho podien tornar a intentar. La va agafar, tot pensant que per a què estan les cicatrius, sinó per a obrir-les.

Accèsit

Sant Pau – Santi Pau Bertran

El carrer de la Costa

Al capdamunt

Al capdamunt del carrer de La Costa hi ha una placeta amb dos bancs, una olivera i una balconada que precipita al barranc de la irresolta Baixada de Blanes. Un capvespre, en veure’m assegut fumant, una senyora una mica més gran que jo va demanar-me foc, va encendre el cigarret i va seure al banc del costat.

Li vaig preguntar si vivia per aquí, però ella aviat derivà la conversa cap a explicar-me coses del carrer. Es notava que en tenia moltes ganes. S’asseia a una punta del banc amb l’esquena recta, sense recolzar i amb les cames creuades als peus. Fumava amb la dreta i mantenia el cigarret a l’aire, fent que l’altre braç li creués el pit i que la mà li descansés sota l’aixella. Parlava fent silencis llargs que omplia amb calades de vegades plenes i llargues, de vegades curtes i sobtades com les coses que explicava. Sempre somreia amb un to de sorpresa i de perplexitat per tot allò que deia.

La velleta

Un dia em va contar que «aquí davant nostre, abans que hi construïssin, hi vivia una velleta sola en una torre amb un hortet. Jo, aleshores, era una nena i anava a fer-li companyia. Tenia una manera de ser diferent de les velletes que jo coneixia i el que detallava sempre em xocava molt.

Era cauta i prudent que és com calia caminar per aquí quan tot això encara era una tartera.

Era discreta i vigilant com qui tem els veïns tot i que no n’hi havia. Era greu i reservada com un hoste en casa aliena.
Era freda i indiferent com un gel a punt de fondre’s.
Era senzilla i natural com una fusta embastada.

Era buida i oberta com la vall d’aquest carrer.

Però també era tèrbola i opaca com l’aigua que sovint sobreeixia dels claveguers mal canalitzats.

Era profunda en tot el que feia i mai anava amb presses. Així, lliure i despresa de tot, sempre amb el cabàs sota el braç, em feia un gest de benvinguda que ho renovava tot. No s’exhibia, per això brillava.

L’esperit

L’esperit d’aquest carrer, em va dir un dia la velleta, no mor mai. A força de passar-hi, l’esperit d’aquesta pujada ha esdevingut una dama misteriosa en la qual es pot entrar. La porta d’aquesta dama és una arrel amagada. És l’arrel del cel i de la terra. S’esfilagarsa i es desplega tant que és present en tots els racons del camí, però quan et sembla que l’has trobada s’amaga encara més profundament. Per això l’esperit d’aquest carrer és tan fecund: dura sempre, sempre serveix i mai s’esgota.

La revetlla

Quan vaig voler saber més coses d’aquesta misteriosa dama li vaig preguntar si ella l’havia vista mai i la velleta em va explicar aquesta història:

«Devia tenir uns dotze anys, si fa no fa com tu. Ens van convidar a una revetlla. Com que no coneixia ningú vaig seure a una cadira que hi havia a un racó de l’entrada des d’on podia veure com arribaven els convidats que s’empenyien els uns als altres plens d’alegria.

Semblava estrany, però estava tranquil·la enmig de tot aquell enrenou i de la foscor del racó. La gent passava davant meu sense veure’m i a mi no em sortia cap gest d’emoció ni d’interès per a ningú. Immòbil, asseguda amb les mans a la falda del vestit de mudar, em sentia com un nadó que encara no sap riure o com un babau que no sap on va.

Els que entraven i sortien, en canvi, no paraven de parlar de coses que semblaven urgents o simpàtiques o importants. Únicament jo, si algú m’hagués mirat, tenia pinta de gitana amb un cor beneit, una pobra d’esperit.

Les converses semblaven brillants i erudites. Tan sols jo era fosca, opaca i sense brillantor. Tothom es comportava de manera curiosa, minuciosa o bromista, en canvi, jo era absent i distreta, indefinida i distant com l’oceà o com el vent. Tots anaven enfeinats i atrafegats amb la beguda, els petards i la coca a la mà, només jo era un espantall esquiu en un racó fosc, i va arribar un moment que desfeta en plors em vingué tanta pena que vaig quedar sense respiració.

Passada una estona durant la qual em va semblar que perdia el món de vista, en un moment de lucidesa, recordo que em vaig dir, amb una serenitat que a mi mateixa em va sorprendre, aquestes paraules: «Efectivament, difereixo d’ells, no passa res». Era conscient de la meva llum, però em mantenia en la foscor anònima d’aquell racó, era conscient del meu honor, així i tot, em mantenia en la humilitat de passar desapercebuda. Pacíficament i amablement diferia d’ells perquè ni un sol moment no podia deixar de contemplar amb reverència a la dama que en aquest carrer ens nodria a tots.»

He hagut d’eliminar els dos últims fragments per apropar-me a les 800 paraules que demaneu. Els adjunto per si els voleu llegir:

El càntir

Els diumenges d’estiu a la tarda, quan les colles d’amics baixaven del parc i passaven per davant de la torre, molts s’aturaven per demanar-li un glop d’aigua del càntir negre que destacava regalimant a l’ombra d’una glorieta feta de canyes i de ceps emparrats damunt una taula rodona de marbre blanc.

Quan la velleta es posava a explicar-los històries del carrer, n’hi havia que s’asseien i l’escoltaven amb molta atenció.

N’hi havia d’altres que l’escoltaven una estona a peu dret i es despatxaven aviat carrer avall.

Però encara hi havia uns tercers que quan sentien aquestes històries esclafien a riure i se’n burlaven amb grans gesticulacions.

Malgrat això ella no callava perquè li semblava que justament aquelles riallades eren l’indicador de la importància d’allò que els estava explicant.

Les històries que explico, deia, són fàcils, però gairebé ningú les comprèn. Aquestes històries tenen un antecessor i les meves paraules un amo, però com que ningú no els coneix, ningú m’entén.

L’invisible

D’allò que, pujant o baixant per aquest carrer, mirem amb tanta atenció però que no arribem a veure mai, en diem invisible, «l’invisible del carrer». D’allò que hi escoltem, però que no sentim, en diem inaudible, «l’inaudible». D’allò que toquem, però que no palpem, en diem «l’imperceptible». I cada dia són tantes i tantes les coses invisibles, inaudibles i imperceptibles en aquest carrer, deia la velleta, que si les hagués d’explicar, mare meva, no cabrien ni en mil llibres.

Fotografia de Xavier Sisternas (@xaviersisternas)

VISUAL

1r Premi

Nit atzabeja – Anna Maurel Anglès

El moment deslligat dels calendaris

2n Premi

Roig – Aura Colomé

Santa creació: el món no neix de la teva costella, ho fa de la nostra sang.

La Tangent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *