Estimar és per sempre

Quan fèiem travesses amb l’esplai, a les pujades ens repetíem per animar-nos: «tot el que puja baixa» i «res és per sempre». Aquest lema va marcar la meva adolescència, «res és per sempre». No crec que fos només per les travesses amb l’esplai, també hi sé veure el context neoliberal del moment, on tot és volàtil i res arrela, on hi ha una addicció a les emocions fortes, on comprem experiències que s’esfumen en qüestió de minuts per desconnectar de la realitat i sentir-nos vius (noti’s la paradoxa): una muntanya russa, un viatge a un lloc paradisíac. L’aquí i l’ara és el que compta, poc més, carpe diem, que dèiem.

En totes les relacions sexo-afectives que he viscut sempre hi havia aquest lema present. «Res és per sempre», em repetia. Ho vivia tot sabent que s’acabaria, que no sabia com, ni per què, però que s’acabaria. Com una qüestió irreversible, un abans i un després, de la relació a la no-relació. Tampoc em generava angoixa, ho vivia com qui es resigna davant la fatalitat de la mort. No hi podem fer res, algun dia arribarà. 

Amb el temps, he viscut coses posant-se a lloc, coses quallant i assentant-se, tot i el context convuls i volàtil que sembla que ens ha tocat viure. I parlo des de relacions amb amigues fins a projectes polítics, qualsevol cosa, realment. Coses que venen de lluny, que han anat creixent a poc a poc i que no en saps veure el final, que es projecten en el futur. Coses que, en definitiva, van més enllà de la meva persona. I és en aquesta perdurabilitat on ara hi veig l’estima. 

Del «res és per sempre» he passat al «estimar és per sempre». I no pretenc que soni com una amenaça, ans al contrari. Crec que és l’única forma d’estimar honestament. És començar estimant des del compromís, és transmetre que tens la certesa que faràs sempre les coses tan bé com sàpigues, que hi ha una voluntat sincera de ser-hi i acompanyar, de reconèixer els errors i corregir-los quan calgui. Des de les relacions més banals a les que més marca deixen.

Il·lustració de Iago Jacomet

Estimar per sempre també és acceptar que segurament no tindrem una relació propera tota la vida, que cada dia ens pensarem o que cada setmana de les que ens queden per viure trobarem una estona per veure’ns o trucar-nos. Potser, fins i tot, arribarà el dia que semblarà que ens hàgim oblidat l’una de l’altra. És entendre que hi haurà moments on els camins aniran per bandes diferents i que no sempre ens podrem acompanyar tant com voldríem. Potser ens haurem d’estimar dient-nos adéu. Qui sap si per un temps o si ja no tornarem a coincidir.

Però, sobretot, estimar per sempre és tenir present aquesta finitud de tot el que vivim sabent que l’estima que s’ha entregat no caduca en el record, que hi serà per sempre. Crescuda i forta. És saber que ens estimarem veient (o potser només sabent, confiant) com cada camí pren sentit per si sol i acompanyat d’altra gent i nous espais, amb el passat compartit. Veient-lo de lluny i somrient. L’estima és el que roman en la previsió d’un futur allunyades.

Potser has llegit aquests últims paràgrafs pensant en una relació de parella, però et convido a tornar-los a llegir pensant en l’entitat que has d’abandonar perquè t’has fet gran, en l’entorn que deixes perquè et trasllades de ciutat o en qualsevol projecte, persona o espai on t’hagis involucrat.

Amb tot això vull dir que l’estima va més enllà. Fa uns dies, en unes formacions polítiques, van dir que «la història no comença quan nosaltres arribem al món ni s’acaba quan nosaltres en marxem». Pot semblar una cita descontextualitzada, però crec que només tenint això en compte podem concebre l’estima de manera àmplia (sense cenyir-la de forma tòpica a la parella) i estimar plenament i per sempre: a la parella, a la vida, a les amigues, al projecte del qual participes o a la terra que habitem. L’estima existeix en qualsevol cosa en què ens impliquem. I implicar-nos és la demostració de la voluntat d’estimar, d’una estima que va més enllà de nosaltres, en el temps i l’espai.

Il·lustració de Iago Jacomet

Potser una relació és finita, potser el temps que formes part d’un projecte és limitat i, clarament, el nostre pas per aquest món té un inici i un final. Però el que no s’acaba és l’estima. L’estima és transcendental. L’estima és el que transcendeix a qualsevol relació interpersonal, a qualsevol implicació en un projecte, al nostre pas per la Terra. És la garant d’una continuïtat, d’un més enllà de nosaltres, però del que nosaltres formem part. És, al cap i a la fi, la tranquil·litat de ser insignificant i significant alhora, que no tot depèn de nosaltres i alhora que el nostre compromís és imprescindible perquè això segueixi. Tant en portar-nos bé amb una ex, com en el futur de l’organització política on milites, com en poder viure en pau sabent que algun dia marxarem d’aquest món. Estimar per sempre és viure els episodis momentanis amb la voluntat de transcendir i fer fàcil i bonic el futur. És compromís. Amb una mateixa, amb la resta i amb el territori. És el llegat amb voluntat de perdurar.

Estimar és per sempre no és una afirmació buida. És, justament, perquè s’han viscut relacions significants, on s’ha superat l’enamorament i la idealització del principi. L’estima se segella en el compromís de seguir-hi sent en els moments dolents i difícils, en la perseverança de seguir apostant per la relació, pel projecte. De reconèixer i acceptar les debilitats i no fugir a la primera de canvi. De que sigui segur mostrar-se vulnerable. És precisament des de l’estima des d’on es fan les crítiques que permeten créixer. Perquè aquest procés conjunt també ens ha fet ser qui som, som una mica de totes les persones que han anat passant per la nostra vida i han deixat marca.

Potser ja no dormim abraçades i potser ja no ens trobem cada diumenge a aquella sala, però el que juntes vam fer créixer ara podem constatar que no es marceix. Que ho vam sembrar en terra fèrtil i que ha arrelat, que creix i s’adapta a les noves condicions, que perdura en el temps. Estimar és una cosa molt forta que neix de la consciència del passat, que s’ha de treballar en el present i que és condició necessària per al futur, que neix de nosaltres i alhora ens sobrepassa.

Milena CT

Ho sento tot però no em sap greu.

Iago Jacomet

Literatura i pedagogia en dark mode.

2 thoughts on “Estimar és per sempre

  1. Enhorabona pel teu relat plé de senzillesa i honestedat Milena!
    Iago, com a fidel admiradora teva… si us plau, volem més il.lustracioooooons!!!!!!!!!
    Una grana abraçada Tangent, sou la canya!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *