Entre els cims hi ha la calma. Històries de vida de Gisclareny, el poble més petit de Catalunya

Il·lustració de Iago Jacomet

L’Ajuntament de Gisclareny és un edifici entre discret i senyorial, situat més o menys al centre del poble. A l’entrada hi ha una placeta que té el terra de pedra, amb unes vistes que abracen les muntanyes. Al bell mig, la parròquia de Sant Miquel de Turbians, una ermita romànica.

La sala de reunions, a dalt, és un espai diàfan presidit per un retrat de Carles Puigdemont, a qui acompanya una senyera. Una taula amb sis o vuit cadires i, al darrere, dues finestres que donen a l’exterior. Al balcó no hi ha penjades ni la bandera espanyola ni la catalana. Tot i això, uns metres més enllà de l’edifici, el vent enfadat d’aquest diumenge de març agita agressivament una gran estelada.

A diferència de municipis més grans, aquí ningú ve a revisar que no tinguin banderes al balcó i mai els han fet treure l’estelada que hi ha penjada a l’entrada del poble. El primer any que va estar d’alcalde, durant la Festa Major, en Joan Tort va posar la bandera espanyola. Al costat, la senyera. Així hi obligaven els protocols. Alguns assistents volien cremar la primera, així que les va treure totes dues. Un policia va informar el governador civil que s’havia tret la bandera espanyola, així que en Joan va haver de fer un viatge exprés per declarar. Al final no hi va haver conseqüències, però des de llavors té “un gran respecte per la Guàrdia Civil” i per això mira de “visitar-los el mínim possible”. És per aquest motiu no hi ha banderes al balcó de l’Ajuntament de Gisclareny: “Sempre he volgut mantenir-lo allunyat d’aquestes coses”. “Per tenir les dues banderes al balcó, si només n’hi vull tenir una, doncs no n’hi poso cap”, diu.

En Joan Tort és l’alcalde del poble des de fa 36 anys. Repeteix, convençut, que aquesta és la seva última legislatura, que ja l’han enredat prou cops. Diu que si s’ha quedat és perquè no hi havia relleu, però als 66 anys, ja és hora de jubilar-se: “Ja s’espavilaran! Com vaig fer jo al seu moment.” Els únics anys en què no ha estat de batlle des de la primera legislatura de la transició democràtica estava fent el servei militar obligatori. No ha fet mai campanya electoral. “Ja em coneixen, ja saben el que voten!”, exclama. A vegades, al poble s’hi presenten candidatures fantasma, sobretot del PP i del PSOE, per quan als partits respectius els interessa guanyar municipis. Els líders d’aquest tipus de candidatures, casualment, no treuen mai el cap al poble durant el període electoral.

La majoria de cops que en Joan s’ha presentat a una candidatura municipal, ho ha fet amb CiU. Ara, però, s’ha passat a ERC. Tria el partit que li sembla que farà les coses més bé. Aquest any, per les eleccions autonòmiques, no va poder votar. Estava acabant el seu ingrés hospitalari per COVID-19, que va durar 20 dies. Té una insuficiència cardíaca des de fa anys, porta un desfibril·lador incorporat, i tot just s’està recuperant, tot i que va sortir de l’hospital fa gairebé un mes. Per la foto emmarcada de l’expresident Puigdemont, just a sobre la taula, és prou imaginable qui hagués votat. 

L’alcalde ha estat molts anys treballant fora del poble, però sempre hi ha viscut arrelat. El seu pare es va morir quan ell tenia 35 anys i van haver de reconvertir la seva masia com van poder. Durant molts anys havia estat en una constructora. L’any 1992, durant els Jocs Olímpics, li van oferir de marxar a Barcelona. “No vaig anar-hi perquè havia de deixar això d’aquí, i em sabia greu. Si no m’hagués agradat Gisclareny, ja seria fora.” Avui dia, és l’únic resident al poble que també hi ha nascut. Hi ha indicis que la família ja vivia aquí al voltant del 1480. Les seves dues filles també s’hi han quedat, i fa quatre mesos va néixer la seva primera neta. 

A Gisclareny hi viuen 26 persones. Tenen un grup de WhatsApp amb tots els residents del poble. El 2018 va guanyar l’aferrissada competició pel poble més petit de Catalunya, deixant Sant Jaume de Frontanyà, amb qui comparteix la comarca del Berguedà, en segon lloc. La mitjana d’edat dels seus habitants és d’uns 50 anys, però l’alcalde no té cap por que no hi hagi relleu generacional: “La majoria de gent ve de fora, s’han fet la seva caseta, i suposo que vindran els fills”. Com que el poble forma part del Parc Natural del Cadí-Moixeró, ja no s’hi pot construir més habitatge, i la gent nova que s’hi vol instal·lar, ja no pot. Està ple. Des de l’Ajuntament, en les primeres legislatures d’en Joan, havien demanat noves normes subsidiàries perquè es poguessin reconstruir les cases abandonades, però no s’ha acabat de projectar mai.

“És complicat fer d’alcalde en un poble petit”, diu. “Els terminis cada cop són més farragosos, i l’administració ens mira amb lupa. Sembla que siguem uns terroristes. I jo el que faig és pel bé comú.” A l’Ajuntament és ell sol amb l’ajuda d’una secretària, que combina la seva feina a Gisclareny amb el secretariat a quatre pobles més del Berguedà. Hi va tan sols dos dies a la setmana. En Joan creu que “se li ha carregat massa feina”, i que s’haurien de contractar més funcionaris, “però els recursos són els que hi ha”. 

Romeu i Julieta, versió rural 

Primavera de 2017. La Gemma Baños està impartint un curs de creixement personal al poble. La seva família és de Cornellà de Llobregat, però des de fa molts anys tenen una segona residència a Gisclareny. És el poble de la seva infància. Passava molts caps de setmana al Molí Vell de Rivella, una casa completament aïllada del món on, a dia d’avui, amb prou feines es pot arribar en cotxe. El seu pare hi va haver d’instal·lar les torres de la llum i construir un sistema per obtenir aigua. Ara, a la masia, gairebé no hi va ningú.

Ella viu a Vacarisses, però puja sovint a veure els seus pares. S’han comprat una altra masia que han renovat per acollir-hi turisme rural. Aquí és on la Gemma donarà el curs.

Una de les alumnes que tindrà és la Berta, una amiga de tota la vida del poble. En aquesta ocasió ve acompanyada de l’Òscar. Ell treballa com a dissenyador gràfic a Barcelona, però està força cansat de la ciutat. Ha de deixar la feina de tant en tant per relaxar-se, i llavors fa de jardiner. Fins fa poc tenia parella. De fet, s’havien plantejat anar a viure junts a Gisclareny, precisament al Molí Vell. Poc més tard, abans de fer el curs de creixement personal, es va adonar que no l’estimava, i la relació es va acabar. La Gemma i l’Òscar no es coneixien de res, però passaran el cap de setmana junts.

Poc després d’acabar el cap de setmana de creixement personal, l’Òscar li diu a la Berta, l’amiga en comú de tots dos, que necessita el número de telèfon de la Gemma. Hi ha alguna cosa d’ella que no es pot treure del cap. La Gemma li transmet el mateix des de l’altra banda. La Berta, empesa per les circumstàncies, actua com ho hagués fet la Celestina al segle XXI. Parlen cada dia d’aquella setmana, es comencen a visitar sovint, i finalment marxen a viure junts a Vacarisses. De tot això en fa 4 anys.

Avui, asseguts a la taula del seu jardí, l’Òscar i la Gemma es miren. No sembla que el seu fill d’un any i mig, en Kai, vulgui menjar-se l’arròs amb pollastre que li han portat per dinar. Més aviat té ganes de passejar-se pel voltant de la taula i acariciar el gos i el gat de la casa. Sembla un nen molt feliç. L’Òscar fa un glop de la San Miguel. “Ens hem instal·lat aquí per ell. Si no hagués nascut, segurament ens hauríem quedat a Vacarisses”, diu. La Gemma afegeix que volien que el seu fill cresqués envoltat de natura, del riu, dels arbres, dels animals, en un entorn lliure.

La parella no es planteja que en Kai vagi a l’escola bressol, però a partir dels 3 anys segurament se l’haurà d’escolaritzar. Els centres educatius més propers són a Bagà, el poble del costat, més o menys a un quart d’hora de Gisclareny per una carretera que finalment s’ha asfaltat. A més, ells tenen l’afegit d’arribar fins al Molí, casa seva, que implica un altre trajecte d’un quart d’hora ben bo en 4×4. No hi ha cap altra manera d’accedir-hi.

Així i tot, no els han parlat gaire bé de l’educació a Bagà i preferirien portar el seu fill a Berga, fins on hi ha gairebé una hora de trajecte, a un centre associat a Escola Nova XXI, o a Vallcebre, fins on hi ha més o menys la mateixa estona. S’han plantejat el homeschooling, educar el seu fill a casa seva, un mètode molt popular als Estats Units. Això els permetria estalviar-se els trajectes diaris en cotxe. Però els preocupa la socialització del seu fill. Troben important que interactuï amb nens de la seva edat. Per això compten amb la neta de l’alcalde, amb qui es porten un any. De moment, ara que la Gemma comença treballar en una escola a Berga, fent sessions de música amb els infants, en Kai hi podrà anar de visita, a jugar.

“Estàvem destinats, nosaltres dos”, diu la Gemma, “i també estàvem destinats a aquest poble”. Quan era més jove, no s’havia plantejat anar a viure a Gisclareny de cap de les maneres. “Si home! Aquí no hi havia joves, jo m’avorria!”, diu, rient. Just abans del primer confinament els van anunciar que el propietari es venia la casa on estaven de lloguer, a Vacarisses, i els feien fora. Tot i que al principi els semblava impossible, es van anar reenamorant de Gisclareny, on s’havien conegut, i s’ho van acabar plantejant com una possibilitat real. Ara no entra dins dels seus plans marxar-ne.

“No venim a fer calés”

Un dia, l’Enric i la Pepi van decidir comprar un gos. Voltant pel seu barri, a Barcelona, van estar observant un aparador on en van veure un que els va agradar molt. Poc després de tenir-lo a casa, van descobrir que era un gos de trineu, i es van començar a interessar per aquest món. En aquell moment, tots dos treballaven en una empresa on estaven bé i cobraven bons sous. Ell era comptable i ella secretària de direcció. Van començar a pujar a Gisclareny, que és on passaven estones amb els animals. “Com que no hi havia gaire gent ni hi pujava mai ningú, ens van dir que vinguéssim a entrenar aquí”, diu l’Enric.

Volien més gossos. Tot plegat, en tenien sis i no cabien al pis de Barcelona. Així que van marxar a viure a Corbera de Llobregat. En un moment donat, l’empresa on treballaven havia d’acomiadar un grup de persones perquè no tenien prou recursos, i es van oferir voluntaris, a canvi d’una indemnització. Van llogar un pis a Bagà, on vivien mentre es construïa casa seva a Gisclareny, i van decidir que muntarien un restaurant. Tots dos havien tingut sempre curiositat per aprendre cuina i, de fet, amb tots els dinars d’empresa que feien, la coneixien de prop.

Cal Misèria és l’únic restaurant de tot el poble. Obren només dissabtes i diumenges, i la resta de la setmana, se la dediquen a ells. El mantenen l’Enric i la Pepi sols, sense personal. Ni tan sols tenen pàgina web, però la majoria de caps de setmana hi ha totes les reserves plenes al migdia.

“Sempre ho dic, som milionaris en temps”, diu l’Enric, “si pots viure treballant 150 dies a l’any, per què vols treballar-ne 320?”. Quan algú hi va a dinar, s’hi està l’estona que vol. Fan un sol torn de migdia i això fa que els clients puguin allargar l’estona que vulguin. La gran majoria són amics i familiars o bé de Barcelona, que pugen a veure’ls, o bé amb segones residències al Berguedà. “Si haguéssim de fer calés, això no funcionaria”, afirma, contundent, “però la nostra és una mentalitat diferent. Hem vingut aquí per dedicar-nos temps a nosaltres.”

Ara ja fa un temps que van abandonar l’afició dels gossos de trineu. Va arribar un punt en que havien de renovar tota una generació d’animals i van decidir frenar-ho. Però encara tenen un parell de gossos. El matrimoni no té fills. Al matí, quan es lleven, diuen, la seva única feina és agafar els gossos i anar-se’n d’excursió. Cap dels dos troba gens a faltar Barcelona. S’hi senten desconnectats. Al principi de viure a Gisclareny, diu la Pepi, fins i tot hi baixaven per anar a la perruqueria. Ara, amb prou feines hi baixen quatre cops l’any. “Hi anem entre setmana, dinem amb la família, i cap a quarts de quatre ja ens n’hem cansat.”

La majoria dels clients que tenen no són de la comarca. “Sabadell, Terrassa, Vic, l’Àrea Metropolitana… Vivim bàsicament del turisme.” Quan hi havia confinament municipal i comarcal, tenien tancat. La pandèmia no ha afectat tant al seu negoci perquè, diu l’Enric, “és diferent perdre diners que no pas no guanyar-ne, i la casa és nostra.” Per jubilar-se, diuen, no hi ha cap pressa. “No ens ve d’un any”, diu l’Enric, “quan ens en cansem, doncs plegarem”.

La Pepi es queda a dintre, que avui fa molt vent. L’Enric s’acomiada tot ensenyant orgullós les muntanyes que envolten el seu projecte de vida, que ara ja té més de 24 anys. Avui, que fa sol, la Serralada del Cadí estén els seus braços rocosos per tot el poble. El Pedraforca observa des del darrere i Gisclareny, amb voluntat o sense, li gira l’esquena. “És una manera diferent”, diu, “ben bé una altra manera de viure.”

Berta Codina

Estudiant de periodisme (gairebé graduada però em fa por l'abisme). Xerrant a Això Rai i desastre professional durant les estones lliures. Amb el cor a Xile i les arrels a casa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *