ENCARA QUE HAGUÉSSIM CRIDAT, NINGÚ ENS HAGUÉS SENTIT

Per Beza Oliver

Som una societat construïda a partir de silencis, judicis i tabús. El qüestionament, la incredulitat i el dubte són els pilars sobre els quals fonamentem les nostres vides articulades per la violència. Des de la infància se’ns educa per posar-nos en dubte a nosaltres mateixes, per no creure’ns i per treure pes a la violència que vivim dia a dia. Per sistema se’ns ensenya a individualitzar problemes i debats col·lectius, se’ns fa creure que allò que és polític i estructural és un mer problema interpersonal, però, sortosament, cada dia hi ha més gent que alça la veu i trenca aquest silenci que ens aïlla i culpabilitza de les violències sistemàtiques i estructurals. S’evidencia així que, allò que pensàvem que hauríem de tractar soles, és ara un problema al qual hem de fer front totes juntes, perquè “a mi també m’ha passat”.

Cada 5 hores es denuncia una violació a l’estat espanyol. 1 de cada 4 infants ha patit abusos sexuals. En el que portem de 2021 hi ha hagut 23 feminicidis. No hi ha dia que sortim al carrer i no ens assetgin, insultin i persegueixin, no hi ha nit que sortim sabent si tornarem a casa vives i íntegres. Gràcies a totes les que han parlat abans que nosaltres, les manifestacions del 8 de març són més multitudinàries que mai, quan toquen a una responem totes (a condició que la víctima sigui una dona cis i blanca), quan una de nosaltres és assassinada, escrivim el seu nom i la recordem -perquè si un dia som nosaltres, també voldrem que ens recordin- conscients que si nosaltres no ens donem suport, si no col·lectivitzem el nostre dolor i malestar, el sistema ens sotmetrà al silenci al qual ens ha tingut sumides sempre.

A tot arreu observem fenòmens similars: homes acusats de violació que surten indemnes o que acaben amb penes irrisòries perquè el sistema judicial té unes bases patriarcals que es regeixen per uns codis socioculturals obsolets. Les agredides són les jutjades en lloc dels agressors perquè elles mai no oposen prou resistència, mai no estan prou ferides, mai no criden prou, mai no van prou tapades, etc. Com a societat hem construït qui és per a nosaltres una agredida a la qual podem creure: una dona cis, blanca, de classe alta, amb una bona feina, que respongui als valors de puresa cristiana i que surti de l’agressió plena de la seva pròpia sang i sanglotant. El monolític perfil de víctima que tenim com a constructe social només fa que obviar que no hi ha un únic perfil de víctima i ens exposa encara més a una problemàtica que ens afecta a totes. Davant d’un sistema que ens jutja per qui som, com som, com vestim, com parlem, quants diners tenim en el nostre compte bancari, amb qui anem, etc., només ens queda crear comunitats fortes que siguin capaces de fer front a les mancances estructurals amb què topem.

Abans de passar a parlar de com podem construir comunitats que facin front a les violències masclistes, és necessari parlar de la lògica de la violació. Els homes no violen perquè desitgin a la víctima, ni perquè no es puguin contenir, ni perquè l’estimin, ni un munt de perquès que hem interioritzat com a societat. Violen perquè poden fer-ho, perquè hi ha unes estructures judicials, socials i patriarcals que els protegeixen i uns relats que els justifiquen. Quan assetgen, maltracten, violen i maten es reafirmen en la seva posició de poder i de superioritat. La violació és una arma que mata i anul·la lentament a les seves víctimes i al seu entorn. Un cas molt extrem on es veu aquesta lògica en ple funcionament és en una guerra.

“Ens van dir que no ens resistíssim” i va parafrasejar “Estira’t. No cridis”. Però encara que haguessin cridat, va afegir, “no hi havia ningú que ens pogués sentir”. És el testimoni que va recollir la BBC d’una supervivent d’una violació grupal en la guerra de la regió del Tigré, Etiòpia, on la violència sexual està sent una de les principals armes per ambdós bàndols. Violant s’aconsegueix que les dones de l’enemic portin les criatures dels seus agressors, també, és un mètode d’esterilització traumàtica. A més les violacions se solen dur davant de familiars i això provoca fractures irreparables en les estructures sanguines, perquè després de l’agressió són rebutjades pels seus marits. La violació en una guerra és una forma de càstig col·lectiu irreparable, llur trauma perdura en la societat diverses generacions.

Aleshores, com abordem les violacions de forma comunitària? Les companyes d’Heura Negra, assemblea llibertària de Vallcarca, van treure aquest any passat un llibre titulat ¿Y qué hacemos con los violadores?, ed. Descontrol, que dóna algunes claus per abordar la violència sexual. Elles ho destaquen, i jo també ho vull ressaltar, que no hi ha ni una única via ni una correcta de com gestionar el tema, sinó que es limiten a assenyalar les opcions que tenim. Quan una persona és violada pot recórrer a tres tipus de justícia: l’estatal, la restaurativa i la transformativa. La justícia estatal és la que hem conegut des de sempre, aquella que determina que x acció que va en contra de les creences/valors del sistema té x pena. La restaurativa és la que aposta per la cura i la reparació tant a la víctima com a la comunitat, en lloc del càstig i l’aïllament excessiu a què condemna el sistema penal. Finalment, la justícia transformativa col·loca les desigualtats i abusos d’una comunitat al centre i intenta construir societats autosuficients i fortes que imparteixin justícia al marge del sistema, amb la intenció de fer un treball tan profund dins del col·lectiu que en un futur aquesta atrocitat no es repeteixi.

Noa, 2016

Certes persones quan tenen un problema no poden anar a la policia perquè la violència que han viscut es veurà encara més agreujada per la intervenció estatal. Hi ha persones, com les jornaleres de Huelva, que s’arrisquen a ser deportades quan denuncien una violació, hi ha d’altres que són constantment perseguides per la policia pel seu perfil ètnic, n’hi ha que viuen tractaments vexatoris per part de la policia a causa de la seva expressió de gènere o la seva orientació sexual, etc. Aleshores, a qui vas quan la policia també abusa? A la teva comunitat més propera. El problema és que estem totes tan aïllades i atomitzades que és molt complicat fer vida i justícia al marge del sistema, però hi ha col·lectius que estan treballant en aquesta direcció i està bé tenir-les en compte i conèixer la feina que fan.

Amb tot això, repeteixo, no estic dient que estigui malament denunciar per la via judicial i punitiva una agressió sexual, perquè en aquests moments és el sistema més conegut i el més eficient en la matèria. És molt fàcil que davant d’una violència com les que estem tractant en aquest article acabem apostant per la via del càstig, siguem sinceres, totes volem que qui ens ha fet mal pateixi igual que ho fem nosaltres. Però també hem de reconèixer que la presó com a institució que rehabilita a les persones per a tornar a inserir-les a la societat sense que aquestes reincideixin en el delicte que haguessin comès, és una fal·làcia del sistema. La presó és un càstig que té l’única funció d’apartar de la societat aquelles persones que no s’adapten al sistema i cada dissidència et dóna més punts d’anar a parar-hi: la raça, la classe, el gènere, la sexualitat, etc. Són eixos estructuradors no només de la societat, sinó també del sistema penitenciari. El sistema és racista, classista, patriarcal, binari, heterosexual i tots els etcèteres emmarcats en els valors cristians i faria qualsevol cosa per protegir el seu estatus i ordre inalterable a través del càstig i l’amenaça constant. Com a societat, hem d’avançar cap a l’abolició del sistema penitenciari i apostar per construir societats fortes capaces de resistir i, sinó, fer front a qualsevol violència i, sobretot, treballar per prevenir-les.

És molt fàcil que davant d’una violència com les que estem tractant en aquest article acabem apostant per la via del càstig, siguem sinceres, totes volem que qui ens ha fet mal pateixi igual que ho fem nosaltres. Però també hem de reconèixer que la presó com a institució que rehabilita a les persones per a tornar a inserir-les a la societat sense que aquestes reincideixin en el delicte que haguessin comès, és una fal·làcia del sistema.

És des d’aquesta postura antiracista i abolicionista del sistema penitenciari, que comunitats afroamericanes dels Estats Units van començar a treballar les violències masclistes d’una manera comunitària a través de la justícia transformativa. Lluny del “feminisme carcerari”, la justícia transformativa treballa des de les necessitats de la persona violentada fins a les condicions estructurals que han habilitat i possibilitat el dany. En lloc de mirar la violència com a alguna cosa immaterial que flota pel buit, la justícia transformativa planteja preguntes: “què necessitem canviar perquè això no es repeteixi?”, “què ha de passar perquè la persona supervivent pugui sanar?”, “en què ens hem equivocat com a comunitat i com ho podem prevenir?”. Cada cas és particular i no hi ha una única manera d’operar, l’únic patró que es repeteix és que a un problema comunitari se li ha de donar una resposta des de la comunitat.

Enfront de la rapidesa d’actuació i càstig de la via penal, la justícia transformativa és lenta i laboriosa, però és un mecanisme que crea les condicions comunitàries perquè aquell dany no es repeteixi. Gràcies a treballs col·lectius, ara hi ha una major consciència sobre el cos, el consentiment i altres territoris que s’han reivindicat i guanyat des del feminisme al marge de la institució. Tenim clar que des del carrer i la militància també s’educa i es transforma la societat i que, al seu torn, són lluites que acabaran sent reivindicades i apropiades pel sistema. Però, el més important és que recordem que podem construir als marges i canviar a poc a poc, l’objectiu no és curar sinó prevenir i aconseguir que les agressions cessin, treballar els problemes des de l’arrel i transformar. Ens hem de responsabilitzar de la violència i l’odi que generem.

Beza Oliver

Pau social la justa i potxisme màxim.

1 thought on “ENCARA QUE HAGUÉSSIM CRIDAT, NINGÚ ENS HAGUÉS SENTIT

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *