ELS PLAYMOBILS VAN A L’ESCOLA

La tortura de les cadires, pànic a l’exterior

L’ensenyament actual encara és unidireccional i racional. Les professores llancen fletxes de coneixement als grups d’alumnes asseguts en rengleres de pupitres. La informació va al cap, a un cervell enganxat a un cos i una cadira. Els infants adopten una postura de quatre que només poden desfer quan van al pati. I és en aquest pati on es podrien fer classes, a l’aire lliure, estimulants, deixant que les alumnes s’hi posin com millor se sentin, es moguin i no siguin titllades de belluguetes, carn de psicòleg. Aquesta proposta fa por. I si prenen mal? O es barallen, o cauen… Por a trencar l’statu quo. Por a canviar. 

El dret a moure’ns

Ara bé, quin és aquest canvi que fa tanta por? No és, de fet, més temible la situació actual? Més enllà dels escassos moments de pati, els infants només tenen dret a moure’s durant les dues hores setmanals d’educació física. I quines dues hores! L’ensenyament del cos que manen els currículums proposa una barreja entre l’ensinistrament d’un recluta de la marina i els coneixements d’un carajillero que llegeix cada dia el Marca. De la course Navette es passa a un treball teòric sobre el reglament del futbol o algun altre esport majoritari. Si tens sort potser aprendràs algun pas de salsa o bachata i, a final de curs, examen teòric d’anatomia i nutrició (que només hauràs pogut estudiar per uns apunts precaris penjats al Moodle). 

Les cames també són cervells

Els cervells estan sobrevalorats. Recordem que les funcions intel·lectuals ens fan superiors als animals (diuen). I l’escola és l’encarregada d’omplir aquest intel·lecte. Però, és que no recordem que un humà és una xarxa de xarxes? I que les neurones són, només, una xarxa més? Tracta malament al teu estómac i veuràs el teu raciocini per terra.

El sentit corporal és la font més gran d’informació que va al senyor cervell. Però no li fa cas, ve des de baix…  Els tendons, els lligaments i els músculs criden i demanen acció, però no és el lloc ni el moment. Han de callar, s’han d’encarcarar, seran tendrums! 

Les cames i el cervell han d’interactuar, per conèixer-se. És sabut, no és alquímia ni bruixeria: és l’esquema corporal, el coneixement del nostre propi cos. Es tracta de saber com ens posem, on tenim els braços, si estem tensos, si respirem bé. Si no ho fem de petits, a l’escola (o la pròpia escola ens nega el moviment), ho haurem de fer, de grans. Gestionarem l’estrès o arreglarem la nostra psicomotricitat fent meditació o ioga o buscant el benestar en els horòscops. Hem de connectar amb el nostre interior. 

Descobrir la sopa d’all: tan nou com l’antiga Grècia 

Sembla que proposar un ensenyament en moviment i consciència del cos sigui una idea revolucionària, transgressora. Però, com passa amb la majoria de temes educatius, res és nou. De fet, sembla que ens encaparrem a llegir la història educativa seleccionant sempre la pitjor part. Podríem haver basat els models actuals, per exemple, en els gymnasiums grecs (espais on l’educació física i la intel·lectual eren dues cares de la mateixa moneda) o en les pedagogies alternatives del XX (Montessori, Hengstenberg o les escoles llibertàries, projectes que creien que educar a l’aire lliure era essencial per mantenir un bon estat de salut física i mental). Però va ser més “pràctic” optar per una barreja entre el model protestant i el de la revolució industrial: aules plenes a vessar d’alumnes en fila, cada dia de 9 a 5, separats per edats i amb les assignatures ben delimitades, no fos cas. 

Educació física no és una assignatura 

L’alternativa tampoc hauria de ser res de l’altre món. N’hi hauria prou amb dedicar els primers quinze minuts abans d’entrar a l’escola per activar les articulacions, fer una sessió de gimnàstica comunitària. Els infants no entrarien fent la croqueta a l’aula a les vuit del matí amb els ulls encara lleganyosos i, de pas, podrien inclús passar-s’ho bé i crear unitat de grup. O ni tan sols això, potser n’hi hauria prou amb entendre que pensar i moure’s no són excloents, que dins de l’aula es podrien incorporar activitats en moviment. Trencar el mite que per aprendre s’ha d’estar quiet. Per posar un exemple, diuen que Virginia Woolf o Lewis Carroll, entre d’altres, tenien l’hàbit d’escriure de peus.

Moure’s per pensar, adrenalina per aprendre 

L’adrenalina ens activa. Augmenta el batec del cor i la respiració. Inclús es fa servir per reviure als morts. Aquesta activació de l’adrenalina desperta els sentits, ens fa estar més alerta. És a dir, ens posa en una bona disposició per aprendre. Podem aprofitar aquest efecte, a l’escola? Sí! Clar que sí! 

Pregunta: com se segrega l’adrenalina? Resposta: amb estrès! 

Anem malament, excepte pel fet que hi ha diversos tipus d’estrès: un de dolent (distrès) i un de bo (eustrès). L’estrès dolent es dóna a les classes on els infants tenen por, no tenen seguretat. Temen l’errada, el càstig o la burla. Hem de crear aules on es generi seguretat. 

L’estrès bo es genera amb el moviment i l’alegria. Fer esport, jugar, ballar són màquines d’eufòria i benestar. L’escola franquista tenia només una cosa bona: es feia exercici abans d’entrar a classe. Ara fa poc, hem vist una escola xinesa en què el director ballava amb totes les nenes de l’escola a ritme de “tik tok”. Imagineu com entren aquests nens a classe: com a motos receptives. 

Moure’ns ens dóna més llibertat i una visió ampliada del món 

Una de les pitjors tortures imaginables és estar en un lloc, estacats, immòbils, sense llum ni so. La màxima llibertat és aquella en què podem córrer, estirar els braços, gaudir de la llum, els sons i les olors. 

El nostre cos és el mitjà d’interacció amb el món. Cames, ulls, orelles… I sentit intern i cervell, ens permeten interactuar amb l’entorn. Com més gran sigui el nostre abast, més experiències i coneixement tindrem. Hi ha una relació directa entre l’espai al qual podem arribar i el nostre aprenentatge. 

La negació d’una de les parts del cos reduirà la nostra capacitat emocional, intel·lectual o motriu. Quan ens tallen les ales ens ho neguen tot. Hem de fer que l’escola sigui un lloc de desenvolupament global. Però no en el sentit vacu en què es diu habitualment sinó aprendre a mirar, detalls i de lluny, escoltar i saber callar, tenir braços i cames llargs i forts, a raonar i crear, trencant la raó. No és tan difícil, és potenciar els òrgans dels sentits, l’aparell locomotor i l’encèfal. És a dir, tot allò que ens fa interactuar amb un entorn el més ampli possible. 

Santi Jacomet

Professor i divulgador funky

Iago Jacomet

Literatura i pedagogia en dark mode.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *