Cròniques de la mort (I)

Text per Andrea Serra
Imatges per Júlia Mas

“Què ens passa quan morim?”. Ens ho hem preguntat totes alguna vegada d’ençà que vam néixer. Com que aquesta resposta mai ha estat clara s’ha vist sempre influenciada per la gran quantitat de costums, creences o normes que l’envolten. Depenent de la cultura en la qual hàgim crescut, el lloc d’on vinguem o la religió que professem, aquesta “resposta a mitges” ha estat una o altra.

Bàsicament, tota aquesta informació ens arribava i ens arriba ara que som grans, marcada per un discurs homogeni i assumit socialment. Un relat que domina per sobre de qualsevol altre, que pesa sobre el cap com si ens estigués aixafant. Com a resultat, se’ns revela la inexistència de pensament propi sobre la mort, se’ns mostra com una concepció intrínseca, semblant a un coneixement innat. A això, amigues meves, se li anomena construcció social “en toda regla”.

Quan allò que pensem o sentim envers una mort canvia respecte de la norma, es considera inadequat fins al punt que tenim por a expressar-ho pel que diran. De fet, a vegades no ho acceptem ni nosaltres, imagineu-vos.

No us passa que quan la mort entra en una conversa, quan es parla sobre el que comporta morir, sobre com encaixem la mort, els ulls de les persones que teniu davant canvien? Es crea una mena de tel amb el qual has d’anar amb molta cura de no esquinçar. De cop parlem amb por a ficar la pota, amb eufemismes i amb formulacions rebuscades com “passar a un món millor”. Però no heu pensat mai que aquest tel pot ser diferents per a totes?

I és que no és la primera vegada que em trobo amb una persona a la qual se li ha mort algú proper i se sent estranya per no sentir tristesa. Que, a més, té por de dir-ho perquè no és el que està estipulat segons aquest relat dominant del qual us parlava (reafirmem aquí el terme ‘construcció social’).

També, més d’una vegada, he vist com un avi que considera que ja havia fet el que havia de fer a la vida i que no volia seguir patint per la seva malaltia, veu preocupat com el seu entorn s’estranya en sentir que desitjava morir. Simplement no s’entenia que no volgués sotmetre’s a tractaments que no el durien enlloc, només a trobar-se pitjor, físicament i emocionalment. I com aquests exemples, molts més.

Però que sabem sobre la mort i tot el que comporta?

Si us adoneu, moltes de les fonts del pensament occidental han estat guiades per aquest terme i, a més, des de l’existència de la humanitat ha estat un tema que s’ha tractat des de tots els àmbits.

A la mitologia grega per exemple ja es diferenciava entre dos tipus d’éssers, entre dos mons, el dels immortals i el dels mortals. Entre aquests s’establia un criteri de jerarquització on els déus estaven per sobre dels éssers humans. A les religions en general veiem com la mort té un pes important: en el cristianisme des d’un principi s’ha diferenciat el món diví del món terrenal i on la majoria de les celebracions tenen com a motiu la mort d’algú (la Setmana Santa, els martiris dels sants, etc.).

Seguidament la filosofia, com en el diàleg de Fedó, on Plató desenvolupa d’una manera clara les seves teories de la immortalitat de l’ànima. Allà ens explica el sentit de la filosofia vista com la preparació per la mort, per adquirir aquella saviesa necessària per encaixar-la i, amb la seva intenció d’exemplificar el bon morir, ens mostra el savi filòsof acceptant la mort amb serenitat.

Per la seva banda, des de l’antropologia hem pogut veure com aquest fet no és extrapolable a tot el món. En la cultura budista, per exemple, la mort s’entén com una part del cicle vital i no com el final d’una línia.

No oblidem pas els contes populars, que ens han estat acompanyant al llarg de la vida o la literatura com en l’obra “El pozo y el péndulo” on Edgar Allan Poe transmet l’abandonament, la desorientació i la desesperança que una persona sent a l’hora de veure a prop la seva mort.

L’art, on milers i milers d’obres estan relacionades amb la mort (sovint intervinguda per una visió religiosa). A la pintura el Triomf de la Mort de Brueghel el Viejo se’ns mostra una panoràmica de la mort, el tema de les danses macabres on amb un sentit moralitzant, persones de totes condicions són conduïdes per igual cap aquesta etapa, mostrant que ningú pot escapar d’ella. A l’escultura, com la mort de Cleopatra o Lucrecia morta de Damià Campany que ens representa aquesta feblesa i debilitat que suposa morir. També en l’arquitectura, que utilitzem per donar un lloc de repòs, de fe o fins i tot de regeneració a les persones vives i a les mortes. L’art escènica com en l’obra “Travesía” de Fermín Cabal on se’ns reflecteix una relació entre la mort i la forma ritual d’aquesta veient en escena la separació de l’ànima i el cos i un brindis pels morts que tothom recorda dins i fora de l’obra.

L’escultura El petó de la mort de J.Barba al cementiri de Poblenou.

Amb el cinema se’ns han introduït patrons d’escenes, ambientacions, que vinculem amb la mort. Ha arribat el punt on la relacionem amb diversos estímuls, com pot ser la llum, la música o els colors, i així es va creant el tel de la qual parlàvem abans. Per últim anomenar la ciència, que realitzant milers i milers d’estudis per impedir o retardar l’arribada d’aquesta mort, evita afrontar exageradament aquesta realitat que és pròpia de la nostra naturalesa com a éssers humans.

I és que com moltes historiadores han dit, la història no és més que una crònica del que els humans han fet per la mort.

Però ens falta un saber, l’educació. Aquesta és un procés a partir del qual sorgeix tot, ja que educar implica transmetre a les noves generacions la manera de moure’s en la nostra societat, ensenyar uns valors, coneixements i aptituds. Però no eduquem en la mort, a entendre-la, a pensar-hi. A mi mai m’han incentivat a obtenir una visió crítica sobre aquest fet. I a vosaltres? Oi que no? Ens trobem en una societat on el terme “mort” és tabú, una societat en la qual les persones no sabem morir, i molt menys encaixar una mort. Però òbviament la mort arriba, i quan arriba la percebem com un atac. Hi penses dia i nit, et persegueix i et tortura, t’ofega i sents que no la pots processar. Al final, però, hi aprens a viure de prop. 

Com deia Scalici, “Morir és tan natural com néixer i créixer, només que el materialisme de la nostra cultura ha convertit aquest últim acte de desenvolupament en quelcom terrorífic”.

La mort ha estat allò amb el que les nostres cultures han jugat i amb el que les nostres societats s’han beneficiat. Ha anat canviant i ho segueix fent segons uns interessos. Nosaltres hem anat reaccionant a aquest fet com ens han dictat.

A vegades sento que no estic preparada per encaixar la mort, molt menys per morir, però pel que si estic preparada és per formar-me sobre aquesta i intentar transmetre això a les pròximes generacions perquè per a elles sigui més fàcil. L’educació és un dret que tenim totes, aprofitem-lo per treballar el que realment ens espanta.

Andrea Serra

Tot ajuda a viure.

Júlia Mas Aniento

Periodisme arran de terra

2 thoughts on “Cròniques de la mort (I)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *