Festival de Sitges: una crònica en terra hostil

Ara mateix estic a la planta baixa de l’Hotel Melià de Sitges, seu principal del festival de cine més important de Catalunya. Estic en una zona on només poden accedir les persones amb acreditació de premsa, una sala totalment equipada amb allò necessari per al nòmada digital: sofàs còmodes però no gaire, tauletes de disseny segurament barates, plantes que es veu que són de plàstic des de Viladecans i un munt d’endolls perquè cap MacBook es quedi sense bateria. I aquí estic jo, infiltrat a l’elit de la premsa espanyola que navega entre cafès gratis de màquina i entrevistes en terrasses de somni.

Enguany he cobert el Festival de Sitges com a fotògraf. Ha estat la meva primera experiència treballant de forma independent en un festival tan gran. És cert que quan em van concedir l’acreditació no m’ho vaig acabar de creure: com que compartiré sala amb els millors directors del moment? Com què fotografiaré a Ester Expósito, Jaume Balagueró, Álex de la Iglesia, Rodrigo Sorogoyen, Edgar Wright, Ti West, etc.? Literalment, va ser el “què cony” més bèstia de la meva vida. Però es veu que si envies un bon portfoli i et vens bé a tu mateix en un text escrit per tu mateix pots acabar compartint sala amb aquesta gent.

Total, que aquí estava jo, un dijous d’octubre, saltant-me la segona classe del màster, ficat en aquesta fantasia ferroviària anomenada Renfe durant dues hores. En arribar a Sitges, vaig posar el Maps perquè m’indiqués que, efectivament, havia de seguir en línia recta durant quinze minuts per arribar fins al Melià. Em vaig posar a caminar darrere d’uns nois amb motxilles, ja que -vaig pensar- amb aquestes pintes, un dijous a les 8:40 del matí, només podien o anar al festival o a preparar un atemptat. Per sort per a mi, va ser la primera. Entro a l’hotel, em confonc de sala i em fico per un passadís d’il·luminació dubtosa. Una dona em diu que, per recollir l’acreditació de premsa he de baixar a la planta baixa. Crec, sincerament, que encara deu recordar la meva cara de “i com dimonis s’arriba a la planta baixa?”. Si això fos una novel·la, hi hauria una nota al peu que diria “soc de Manresa, aquest hotel és tan gran com el centre de la meva ciutat, gràcies”. Però resulta que tenia un ascensor a tres metres, així que la cerca temerària d’un mètode de descens no va ser tan èpica com pensava. Arribo a la sala de premsa, faig cua mentre un hipster de manual em fa fotos amb la seva Leica, lliuro el DNI, em donen l’acreditació i, de regal, una totebag, un catàleg, postals, i no sé què més. Dono les gràcies i m’en vaig.

Obro el PDF amb l’horari del dia, Photocall al Mirador a les 14:54, així que identifico la segona missió del dia: toca trobar aquest mirador. Pregunto al punt d’informació i em diuen que ni idea, em quedo una mica “merda, si no ho sap informació, ja em diràs”; després pregunto a un fotògraf que em trobo al hall, que em diu que més o menys ho sap però que tampoc del tot. També pregunto a una noia amb un jersei blanc amb ratlles verdes i, per la calor que fa i el gruix de la tela, dedueixo que té un sistema tèrmic completament diferent al meu. Em comenta que a ella més o menys li han donat indicacions decents d’on hem d’anar, li dic que la segueixo i em diu “bé, i sinó, ens perdem junts” -pausa per a matisar que si això fos una peli francesa ara segurament estaríem casats i vivint en un apartament excessivament car de París-. El més sorprenent és que arribem i, per la quantitat de premsa que ja hi ha, em toca acceptar una doble derrota: sí, havia anat a preguntar a l’únic punt d’informació incapaç de proveïr informació; i sí, el meu sentit de l’orientació estava trencat.

L’experiència del photocall no és gran cosa: has d’intentar buscar la posició entre vint persones amb càmeres de fotos, sis amb càmeres de tele, trípodes que semblen el tòrax de Michael Phelps i algun impertinent que es creu amb dret a moure’s sense dir ase ni bèstia. Però si sobrevius a això, gairebé ho tens. Clar, us podeu imaginar com es va posar la gent quan va entrar Ester Expósito, la foto més cotitzada del festival. Jo, que a vegades me les apanyo molt bé -sempre que no requereixi trobar un photocall-, em poso darrere de tot, tiro de teleobjectiu i intento utilitzar tot aquest embull humà com un element per a l’enquadrament. Per dir-ho d’una altra forma: aprofito per fer una foto que es pot fer quan no es treballa per cap mitjà de comunicació. Faig fotos intentant aprofitar el fons neutre (el cel) i crear retrats amb molt espai negatiu (el cel quan passi la foto a blanc i negre). Funciona bastant bé. Van passant actors varis, directors, productors, primer sols, després acompanyats, en petits grups, etc. En acabar el primer photocall em sento bastant bé, amb una sensació constant de “ei, ni tan malament.”

A la tarda, arriba l’experiència suprema, el més semblant a estar en un camp de batalla, un Vietnam fotogràfic: la catifa vermella inaugural. Al llarg de la meva vida he fet feines semblants a una sessió en un photocall, però mai res comparable a una catifa vermella d’aquelles característiques. Quan arribo m’ho trobo tot ple de gent, els fotògrafs segurs de si mateixos esperant en posició i jo, que a vegades soc un flipat, dic “tu ves a buscar l’enquadrament diferent, el que ningú farà”. Total, que em veig pujant-me a una espècie de tanca de ciment enmig del pas de vianants i davant la cara atònita del policia que segurament pensa “aquest tio és tonto”. Per sort, descarto la idea de quedar-me allà i em dedico a patejar de dalt a baix la zona d’arribada intentant buscar fotos que no hagi fet mai, perquè sí, així soc. Al final em quedo en una posició més o menys neutral i arribo a la conclusió que ja innovaré quan es doni l’ocasió. Els convidats van arribant de menor a major importància, fet que implica que la pressió vagi augmentant minut a minut. La televisió té tota la prioritat del món, per tant, passo l’estona fent eslàlom entre els reporters. Cal dir que el personal de seguretat és bastant maco, deixant-nos llibertat de moviment sempre i quan no molestem a ningú o ens pugem a la vorera cada vegada que arriba un cotxe.

La catifa vermella en si no m’interessa especialment. Més que el posat dels actors davant del mur de flaixos, em fixo en com baixen del cotxe, si signen autògrafs als fans o qualsevol altre gest o detall que et perds si et quedes guardant posició. Així que em vaig movent, intentant no establir massa contacte visual amb el personal de seguretat per si en algun moment deixen de ser tan macos. Evito els cotxes que arriben i m’espavilo per aconseguir enquadraments entre una marea de gent, pòsters i retoladors permanents. En general va bé, gairebé tothom s’atura a parlar amb els fans, la qual cosa em va dóna més temps per a aconseguir bones fotos i variar alguns enquadraments. I marxo content; he aconseguit fotos de signatures, persones baixant del cotxe, detalls dels outfits i, el més important, marxo amb la sensació d’haver-me desmarcat una mica de la típica foto de premsa. Acabo el primer dia de festival amb dues valuoses lliçons apreses: que moure’s és la clau per a obtenir una bona foto i que sempre hi ha un ascensor més prop del que penses.

Axel Casas

2 thoughts on “Festival de Sitges: una crònica en terra hostil

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *