Palestina: l’economia fallida

L’economia palestina està devastada. Tot i gaudir d’unes característiques sociodemogràfiques ideals i una ubicació geogràfica estratègica, el territori ha patit un desmembrament sense precedents de la seva capacitat productiva: els darrers 100 anys han suposat un empobriment generalitzat, han deformat  la seva estructura per sectors i s’ha arribat a nivells rècord d’atur. La revisió de la seva història econòmica moderna, en comparació amb la d’Israel i altres països d’Orient Mitjà, ofereix una perspectiva única per analitzar els factors, les causes i les conseqüències d’aquesta gran fallida.

De la dècada dels 1920 a la Guerra del 1967: el principi de la fi

Ens situem a principis de la dècada de 1920, en el context del Mandat Britànic a Palestina. En aquella època, les comunitats jueves a Palestina (conegudes com a Kibutz) van guanyar una força significativa seguint amb el full de ruta sionista que aspirava a construir un estat paral·lel dins el territori de la mateixa administració. Des de principis dels anys 20, el percentatge de població jueva a Palestina va créixer sostingudament des d’un 8% fins a arribar a un 30% l’any 1939, abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial, fet que demostra la important contribució de la migració a l’augment total del nombre de jueus a Palestina. A més, durant aquells anys es va produir la pèrdua de terres de propietat àrab en favor d’immigrants jueus i es van perpetuar les dinàmiques divergents de les dues economies: l’economia jueva manufacturera creixia, davant d’una producció agricultora àrab cada vegada més debilitada. De fet, tot i els anys “miracle” de la Segona Guerra Mundial, durant els quals els països neutrals van gaudir d’uns anys de creixement, el producte nacional net per càpita dels jueus era el doble que el palestí.

Mentrestant, la inestabilitat política creixia degut al conflicte entre les comunitats àrab i jueva. Aquest fet comportaria la constitució formal de l’Estat d’Israel i la coneguda com a Nakba o catàstrofe pels uns, i la victòria pels altres. És cabdal remarcar que no es va constituir cap estat arabopalestí juntament amb l’israelià, ja que Cisjordània i Gaza van ser ocupades per Jordània i l’Egipte, respectivament. Aquest fet va venir de la mà d’una transferència massiva de terres de mans àrabs a mans jueves com a part d’un procés de 12 anys per a convertir les terres dels palestins ens les “Terres d’Israel”. Entre els anys 1948 i 1967 les economies de la Franja de Gaza i Cisjordània van estar separades, perquè els dos territoris van ser ocupats per països diferents.

Les dues economies palestines van compartir una estructura sectorial semblant, amb una gran importància de l’agricultura i, en canvi, molt poca la indústria i la manufactura pràcticament en estat de subdesenvolupament. Durant aquell temps, les economies palestines van tenir uns nivells de PIB per càpita molt baixos en comparació a altres economies àrabs: tan sols Egipte era més pobre (un país molt més gran), mentre que el Líban i Síria eren molt més rics. Per tant, les dades ens mostren una empobriment generalitzat de la població palestina. Això sí, en un context de creixement regional molt fluix.

Fotografies d’Oriol Rovira

De la guerra 1967 als acords de 1994: ocupació, bloqueig i dependència econòmica

Després de la Guerra dels Sis Dies, Israel va ocupar la totalitat dels territoris de l’anterior Mandat Britànic de Palestina i va crear una entitat política i duana comuna. En aquest període de temps, el PIB per càpita dels Territoris Ocupats Palestins va créixer un 4,46% anual de mitjana (l’onzena taxa de creixement més alta del món), cosa que, en principi, podria suggerir un creixement econòmic positiu i una millora de les condicions de vida dels palestins. Ara bé, la realitat que amaguen aquestes dades és molt més fosca, ja que la volatilitat del creixement econòmic va ser molt alta durant aquesta època. Així ho demostra el coeficient de volatilitat del creixement del PIB real a Cisjordània i Gaza, que va ser de 1.6 punts, davant la mitjana de 0.8 punts per als vuits països de l’entorn a l’Orient Mitjà. 

A sobre, la capacitat productiva nacional va ser molt poc desenvolupada, ja que l’Estat israelià va imposar unes condicions de mercat desiguals que van evitar el desenvolupament sostenible i diversificat de l’economia palestina. Entre d’altres, l’Estat d’Israel va imposar regulacions restrictives, marcs legals i impositius poc clars i fortes barreres al comerç. Tot això va acabar en una inversió privada molt baixa a Gaza, una esbiaixada relació de comerç entre els Territoris Ocupats i l’Estat d’Israel, una manca de sistema financer solvent i gran incertesa política sumat al poc, o inexistent, suport de les autoritats israelites).

Amb tot això, no seria gaire agosarat concloure que, amb el clima econòmic i polític adequat, Palestina hauria pogut revertir la tendència de subdesenvolupament permanent. Tanmateix, l’Estat d’Israel va bloquejar el desenvolupament de l’economia palestina i va evitar que el país pogués fomentar la seva capacitat productiva. Com a resultat d’aquest bloqueig, l’economia palestina va esdevenir molt dependent de l’economia israelita. 

Fotografies d’Oriol Rovira

Del 1994 a l’actualitat: la perpetuació del desastre econòmic

Després dels terribles successos de la Primera Intifada, l’Autoritat Nacional Palestina va ser creada com a part dels Acords de Pau d’Oslo. Tot i la transferència de certa autonomia de mans jueves a mans palestines, els acords no van considerar el final de l’ocupació israelita. De fet, va ser tot el contrari: els acords van perpetuar aquesta ocupació il·legal. És cert que els acords van eliminar algunes de les restriccions abans esmentades, i a sobre, les economies palestina i israelita es van integrar encara més, cosa que va ser positiva per l’economia palestina. No obstant això, l’Estat d’Israel va imposar dues noves dinàmiques que, com a efecte contrari, van limitar el desenvolupament de l’economia palestina: el bloqueig de la Franja de Gaza i la fragmentació territorial, que van comportar, entre d’altres, restriccions a la lliure mobilitat i el procés de “canonització” de Cisjordània. 

Tal com mostren les dades, en els períodes en què l’estat israelià va imposar més fortament aquestes dinàmiques (coincidint amb etapes conflictives, com la Segona Intifada, la Guerra del Líban o l’Operació Escut Protector), el creixement del PIB per càpita palestí es va reduir considerablement. A més, els sectors industrials i agrícoles van patir especialment les confiscacions israelites de terra i recursos naturals de propietat palestina. Com a resultat, es va degradar substancialment la capacitat productiva de l’economia palestina, i el creixement del PIB va ser insostenible i només produït per l’expansió de la demanda domèstica.

En definitiva, informes de l’ONU i l’FMI conclouen que, si no hagués estat per l’ocupació israelita, l’economia palestina hauria estat al 2016 un 40% o un 50% més gran, respectivament. Sense posar l’accent a la xifra exacta, és evident que a l’economia palestina li hauria anat molt millor, ja que la seva economia diversificada i ben connectada, així com la seva força de treball jove i ben educada, eren els ingredients perfectes per un creixement sostenible i durador a partir del 1993.

Fotografies d’Oriol Rovira

Conclusions d’una gran fallida

Des d’una perspectiva general, el desenvolupament de l’economia palestina va ser desastrós per a la segona meitat del segle vint i l’inici del segle XXI. L’economia palestina va patir un estancament econòmic permanent. Així ho demostren els nivells reals de PIB per càpita: eren els mateixos al 2018 que als anys 80. La fallida a llarg termini de l’economia palestina és innegable. Les condicions econòmiques eren prometedores pels arabopalestins després de la Primera Guerra Mundial, però el lent procés jueu de confiscació dels principals factors de producció i l’establiment de l’Estat d’Israel va comportar l’aniquilament de qualsevol possibilitat de progrés econòmic arabopalestí. Després, les ocupacions egipci-jordanes no va portar més que retrocés econòmics i, en molts casos, devastació. Més tard, i al contrari del que la teoria econòmica podria suggerir, els beneficis de la integració econòmica amb una economia més rica com es la de l’Estat d’Israel, van ser molt escassos, transitoris i basats en sectors poc productius.

Finalment, des dels Acords de Pau d’Oslo, l’Estat d’Israel ha asfixiat l’economia dels Territoris Ocupats Palestins. Les repercussions han estat aclaparadores. En primer lloc, l’atur a Gaza és un dels més alts del món a l’actualitat i la supervivència econòmica de la seva població depèn, principalment, de les transferències estrangeres i l’ajuda humanitària. En segon lloc, l’economia de Cisjordània és molt vulnerable als tancaments de les fronteres i la seva població arabopalestina s’està quedant sense recursos naturals, en favor de l’expropiació i l’espoli israelià. En definitiva, el panorama econòmic és dramàtic als dos territoris.

Les perspectives de futur no deixen gaire marge per l’optimisme. El procés de subdesenvolupament econòmic als Territoris Ocupats Palestins perdurarà mentre l’ocupació israeliana segueixi. La implantació de la política econòmica adequada per part de l’Autoritat Nacional Palestina també s’haurà de tenir en compte. Però quan es tracta de determinar el destí a llarg termini del progrés econòmic palestí, les autoritats israelites seran els únics actors decisius a l’hora de donar una oportunitat als palestins, o bé condemnar-los a una fallida econòmica eterna.

Antxon Landaluze

Intent d'economista, a vegades escric coses

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *