La Jana i en Bernat l’escoltaven atentament.

-Primer dia de classe. El que sol fer la gent normal és, de forma excepcional, arribar, ni que sigui, cinc minuts abans de l’hora per agafar lloc, tenir temps de deambular per la facultat buscant la classe que toca o fer front a altres imprevistos típics d’un primer dia. Però jo, com no podia ser d’altra manera, havia d’arribar tard.

No us penseu pas que ho vaig fer per gust. Jo també volia ser com la gent normal, com a mínim fer-ho veure el primer dia, per poder-me integrar bé, fer amics i aquestes coses que intenta fer la gent nova un primer dia. El que passa és que el dia anterior havia estat moltes hores fent feina i estava devastat. Quan vaig poder anar a dormir ja era la una de la matinada. Com que ignorava, per les poques llums que tinc amb internet, l’hora en què començava la primera classe, vaig decidir posar-me l’alarma a les vuit, per evitar presses. Tot i no poder dormir les meves vuit hores sagrades, creia que era la millor opció.

Li vaig escriure un missatge a la meva amiga que, per cert, tampoc no sabia quan començava la classe:

– A quina hora hi aniràs, tu?

– Crec que cap a dos quarts de nou. I tu?

– També. Ens veiem demà!

Dit i fet, vaig posar el despertador a l’hora prevista. El problema va ser que no recordava que el tenia espatllat. No em mireu amb aquesta cara! No l’havia fet servir en tot l’estiu! De fet, se’m va espatllar l’últim dia de classe del curs passat i ja no hi havia pensat més. Quan vaig obrir els ulls i vaig veure que eren les nou, una sensació de plaer em va recórrer el cos en pensar que, com a qualsevol bon dia d’estiu, encara podia donar voltes al llit durant una horeta més i podria aprofitar igualment el dia. Va ser aleshores quan em vaig adonar que no era un qualsevol bon dia d’estiu.

– Les nou!!!

Vaig fer un bot del llit i vaig agafar la roba d’una revolada. Un cop vestit, vaig mirar el mòbil.

– Ei! Que la classe acaba de començar! – m’havia enviat la meva amiga.

Crec que mai havia esmorzat tan de pressa. Quina vergonya, això d’arribar tard el primer dia! A més, no eren ni cinc ni deu minuts tard.

A tres quarts menys cinc de deu estava pujant les escales de la facultat a correcuita. Només em faltava entrebancar-me. Amb tot, crec que quaranta minuts van ser una marca prou bona, tenint en compte a quina hora m’havia despertat.

Vaig agafar aire i valor en el precís instant comprès entre revisar si era aquella, efectivament, la classe que tocava i obrir la porta, amb gran parsimònia per no cridar l’atenció.

Com era d’esperar, la classe estava plena de gom a gom. Ni un sol lloc lliure. Vaig avançar pel passadís, amb les mirades de la resta d’alumnes que se’m clavaven com estaques, i em vaig quedar de braços plegats mirant la pissarra, disposat a estar dempeus el que quedava de classe, que serien els vint minuts més llargs de la meva vida. Però, afortunadament, va ser en aquell moment que vaig veure un lloc lliure. L’únic inconvenient (si es pot considerar lleu!) és que estava a l’altra punta de la classe, i això volia dir que havia de creuar ni més ni menys que per davant de la professora.

Ho vaig fer amb el cap cot i intentant, per una banda, no cridar massa l’atenció, i per altra banda, no mostrar que m’estava morint de vergonya.

Per fi vaig creuar i arribar al meu lloc. Ingenu de mi, pensava que el meu suplici ja havia acabat, però no havia fet res més que començar. No havia comptat que, a les aules del primer curs, com que al principi s’hi inscriuen molts estudiants (fins que a segon la meitat se’n cansa i ho deixa estar) cal optimitzar l’espai. Això vol dir que els bancs estan clavats a les taules i a terra i que, per accedir al lloc que quedava lliure, que era el segon comptant des de l’extrem, havia de fer aixecar una persona.

– Ah! I aquesta persona era la mare, oi?

– Espera, Jana. No et precipitis encara, que falta el desenllaç. La Jana, emocionada, va callar i va seguir escoltant, com en Bernat, amb uns ulls com taronges i unes orelles com antenes parabòliques, asseguda a la catifa.

– La vaig fer aixecar, em va deixar passar i tots dos vam seure. Val a dir que no era el primer cop que la veia. De fet, la coneixia. Me la va presentar l’exparella d’un amic a una festa just abans de començar les vacances d’estiu, quan encara estaven junts. Em va dir que ella també faria filosofia i que ens trobaríem el curs vinent. Li vaig fer dos petons, vam parlar una mica del temps i vam seguir festejant, cadascú pel seu cantó. Era més que evident que l’exparella del meu amic (parella en aquell moment) es moria de ganes que acabéssim junts i va intentar fer d’alcavota el millor que va poder, tot i que no està de més dir que no se li donava del tot bé.

– Com que no, papa?

– Us he dit que em deixeu acabar.

– El cas és que, el primer dia de classe, no la vaig reconèixer. Però espereu, no us escandalitzeu encara. Sé que és lleig per part meva, però en legítima defensa he de dir que estava molt cansat i que, només seure, abans de poder, ni que sigui, ubicar-me i eixugar-me la suor d’haver pujat quatre pisos corrents a ple mes de setembre, vaig mirar la pissarra i estava plena d’apunts. Sí, apunts. No aquella típica informació del primer dia introductòria de l’assignatura, de presentació de la professora o d’anunci de les dates de les entregues i els horaris de consulta de despatx. No, no. Apunts de matèria.

– Així doncs, aquell dia no vas conèixer la mare? – va dir en Bernat.

– No.

– I com la vas conèixer? – va preguntar, intrigada, la Jana.

– No la vaig conèixer.

– Com que no? – va dir, perplex, en Bernat.

– Com sents.

– Però aquesta no era la història de com vas conèixer la mare?

– No, aquesta és la història de com NO vaig arribar a conèixer mai la vostra mare.

Els nens van fer una ganyota que podia ser o bé de mosqueig o bé de no entendre absolutament res.

– Ja us he dit que no us precipitéssiu. Ara vinga, a callar i a portar-vos bé amb el gel, que fa calor.

Es va servir una altra copa de Whisky J&B i se la va beure d’un glop mentre observava la televisió espatllada i el cau de merda en què s’havia convertit aquell pis de 25 m² en què vivia sol d’ençà que havia acabat la carrera. Va inclinar la copa a un costat i altre per veure com oscil·lava el poc whisky que quedava, el va escurar, va deixar caure la copa a terra amb una ganyota de fàstic i, mig ebri i amb una llàgrima regalimant-li per la galta, es va aixecar del sofà convençut que ja era hora d’arreglar el despertador d’una punyetera vegada.

Written by

Ricard Munné

Filosof revolucionari, escriu contes rars