Com de present segueix estant l’evolucionisme avui en dia. Tothom coneix la teoria de l’evolució de Darwin, aquella que explica que venim del mico. Però el que molta gent pensa és que aquesta evolució biològica també la podem aplicar a nivell cultural. És a dir, que podem parlar de cultures evolucionades i cultures endarrerides. Això no pot estar més lluny de la realitat. Ningú pot dir que nosaltres els occidentals som la cultura més evolucionada del món i que la resta de la humanitat hauria de voler arribar a ser com nosaltres.

Primer de tot perquè si diem que Occident és més evolucionat que la resta del món, és en alguns paràmetres, o aspectes concrets, els quals no es poden extrapolar a tot arreu. Per exemple, aquí considerem que tenim el nivell més alt de vida, referint-nos a avenços tecnològics, grans comoditats en l’habitatge… per tant ens referim a aspectes que són importants per a nosaltres, però que potser altres persones, en contextos diferents, no tenen les mateixes prioritats.

Quan parlem de desenvolupament ens referim a aspectes que són importants per a nosaltres, però potser altres persones, en contextos diferents, no tenen les mateixes prioritats

S’ha transmès la idea de que moltes poblacions viuen sempre al límit de les seves capacitats, que els els costa molt sobreviure. Però estudis antropològics com Evolution and Culture de Marshall Sahlins, han demostrat el contrari, que algunes tribus de caçadors i recol·lectors tenen les necessitats bàsiques cobertes i que no han de dedicar tant de temps a la producció de recursos com nosaltres a través del treball i poden disposar de molt més temps lliure. La idea de treballar per viure sembla que moltes poblacions la tenen més clara que no pas molta gent de l’anomenat primer món, que sembla més aviat que visqui per treballar.

Va ser el President dels Estats Units Harry S. Truman qui va utilitzar la paraula “subdesenvolupament” per primera vegada l’any 1949. Actualment, és una noció que sorgeix d’aquests discursos que s’incrusten en l’imaginari col·lectiu i fa referència al deure dels països desenvolupats a socórrer als països necessitats.

Amb aquests discursos es van començar a generar noves necessitats en aquests països que no tenien anteriorment. Va ser arrel de comparar-se amb el primer món que van començar a autoidentificar-se com a subdesenvolupats. Es va produir una colonització de les seves ments. El colonialisme com a sistema va desaparèixer quan es va acabar l’esclavitud de forma directe, però el món seguia organitzat de la mateixa manera que quan hi havien les colònies. El sistema no havia canviat. Es van establir uns paràmetres estàndard que es pretenia imposar com a universals, és a dir, que es poguessin estendre a tot arreu. I aquí és quan jo em pregunto, qui estableix quins països són els més desenvolupats? Sota quins ideals? Ja que segons a què ens referim, el rànquing podria variar molt. No podem oblidar les diferències culturals alhora de referir-nos al nivell de vida, cada cultura marca els seus paràmetres i no es pot pretendre marcar uns estàndards, ja que caiem fàcilment en l’etnocentrisme i l’economicisme que han marcat des dels inicis les polítiques de desenvolupament.

Un exemple molt clar de l’economicisme amb el que es regeix el desenvolupament el trobem en indicadors com el PIB, que fan que es redueixi al mínim la varietat de formes d’entendre un bon nivell de vida relacionant-lo amb el nivell de producció. Això ha provocat que es fomenti la competència entre països per tal d’aconseguir un PIB més alt que el dels seus veïns, deixant de banda contínues desigualtats internes que queden tapades per un augment de la producció. El nivell de vida que es promou amaga unes concepcions de la vida occidental, del desenvolupament i la modernitat. És un concepte que té unes arrels històriques que es poden trobar i que per tant no es poden deslligar del context cultural i el moment històric en el que va sorgir. Però aquest sistema no és universal. Quan a Occident l’espiritualitat deixa de tenir el pes que tenia, es relaciona la satisfacció humana amb el benestar material i es deixen de banda totes aquelles necessitats espirituals que abans eren tan importants i que ho segueixen sent molt per a moltes societats. El fet de que la nostra societat hagi retirat de les prioritats totes les necessitats espirituals no significa que a totes les societats passi el mateix, i molt menys que s’hagi d’imposar aquesta preocupació única per allò material a tot el món. S’ha passat a mesurar el nivell de vida amb el nostre nivell de consum, deixant que tingui més importància el consum en sí que el propi objecte, és a dir, que es consumeix pel propi acte de consumir, i no per la necessitat d’adquirir algun producte.

Els països que es consideren pobres, ho són perquè només es mesura el seu nivell d’occidentalització

Es va suposar que un assoliment dels valors occidentals aniria lligat a una homogeneïtzació del nivell de vida. La realitat ha estat força diferent, provocant un efecte bastant negatiu en els països que s’han considerat subdesenvolupats, ja que ha implicat que comencin a veure’s a ells mateixos amb l’etiqueta que se’ls posa. A més ha embarcat als seus dirigents en una carrera per al desenvolupament en la qual han deixat de banda moltes de les necessitats de la població. S’ha imposat una única categoria de nivell de vida i de les formes d’entendre les diferents realitats socials. Els països que es consideren pobres, ho són perquè només es mesura el seu nivell d’occidentalització, deixant de banda molts altres paràmetres en que Occident és pobre com són la reciprocitat, l’oci, la solidaritat… Valors que no es compren amb diners. Occident pateix de tota una sèrie de problemes socials que es relacionen amb la soledat, la depressió, la tensió, l’estrés, la neurosi, la inseguretat… Malgrat això la tendència al reduccionisme econòmic s’oblida de tot això i es capfica en només mesurar el consum i les capacitats adquisitives de la gent. Riquesa i pobresa són clarament conceptes relatius.