Gratis et amore

– Oferta d’última hora! 3×1 euro i 5×2 euros!

L’home va mirar el rellotge: tres quarts i cinc de nou. Arribats a aquesta hora del vespre, si no ho comprava ara, ja no tindria oportunitat de fer-ho.

Sort que s’havia trobat aquell jove cridant als quatre vents perquè, si no, no s’hauria recordat de comprar-ho. I havia de fer-ho.

– Posame’n dues.

– Només dues? Si tenim oferta!

– Sí, sí. Només en vull dues. M’és igual pagar dos euros.

Li va donar la moneda al jove i va enfilar el carrer de sobre la plaça. Va tornar a mirar el rellotge: les nou i set minuts. Entre que mirava l’hora, s’ho rumiava i ho comprava, havia perdut més d’un quart. Va apretar el ritme, tot eixugant-se amb la màniga una goteta de suor del front: tot i no haver fet un dia especialment bo, estava acalorat. Va intentar-se treure la dessuadora mentre caminava per no perdre més temps i va seguir pujant.

Quan va arribar al primer destí, va picar el timbre de casa:

– Hola! T’obro i puges?

No va saber dir que no. Va pujar, es van saludar, van seure, li va oferir un cafè, li va dir que sí, però descafeïnat, es va aixecar a preparar-li mentre l’home esperava mirant els llibres dels prestatges, va tornar, es van explicar com els havia anat el dia, va posar dues cullerades i mitja de sucre al cafè, se’l va beure, va posar una excusa per justificar que havia de marxar, es van aixecar, el va acompanyar a la porta, li va donar allò que havia comprat tot dient que una mica més i marxava sense donar-li-ho tot i ser la principal raó de la seva visita, li va somriure, es van abraçar, va obrir la porta i va marxar.

A l’ascensor va pensar que, mentre li explicava com li havia anat el dia s’havia anat adonant de com de cansat estava.

Va sortir del portal i va seguir pujant, aquest cop ja cap a casa, decidit a portar l’altra compra a la seva germana. Mentre caminava, va rebre un missatge.

– Ei, guapo. Encara ets pel barri?

Era l’amiga que li feia patxoca desde un parell de mesos. No va acabar de saber interpretar del tot el to amb què anava el missatge, però es podia imaginar que les intencions serien semblants a les seves, doncs creia que ell també li feia patxoca a ella. Va pensar de portar-li a ella la compra, però li semblava que seria fer-li un lleig a la seva germana ja que, tot i no haver-ho pactat mai, ell sempre li ho portava. A mes, donar-li-ho a l’amiga que li feia patxoca havent-ho comprat, en un inici, per a la seva germana, era una mica traicioner.

Tot seguit es va trobar una persona prou coneguda per saludar-la però no prou coneguda com per aturar-se a parlar-hi. Li va dir “adéu”, va aixecar la mà i va seguir caminant. Tot seguit, se li va acudir una idea per arreglar el problema: aniria a casa, li donaria la compra a la seva germana, l’abraçaria, xerrarien una estona, s’explicarien com havia anat el dia, l’animaria una mica (ja que estava en un moment emocional delicat), agafaria una altra compra igual que algú altre li hagués fet a la seva germana sense que se n’adonés, agafaria la bicicleta i amb cinc minuts tornaria a ser al barri amb l’amiga que li feia patxoca per donar-li la compra. Així, totes dues estarien contentes.

Tan aviat com va acabar d’idear el seu pla d’actuació, es va adonar que no era factible. No podia agafar una compra que li hagués donat algú altre a la seva germana sense dir-li perquè, si bé no era del tot mentir-li, era ocultar-li part de la veritat. Tampoc no podia demanar-li si ho podia fer, tot i ser per una bona causa, perquè feia lleig. A més, tornava a tenir el problema que li estaria donant a l’amiga que li feia patxoca una compra que no havia estat feta per a ella.

– Ja està! – va pensar, sense adonar-se’n, en veu alta pel carrer. Una senyora gran que recollia les caques del seu Yorkshire va aturar-se per guaitar-lo.

– Aniré a casa, li donaré la compra a la meva germana, intentaré fer la nostra conversa breu, agafaré la bici i, abans d’arribar al barri, faré una altra compra. – va dir, aquest cop per al seu interior. Tot i estar cansat, i reconèixer que li feia certa mandra, era el dia indicat per fer aquest tipus de coses que no faria en un dia normal.

Va mirar el rellotge: dos quarts de deu. A aquesta hora ja no trobaria enlloc allò que volia comprar.

En aquell moment es va penedir de, per culpa de les presses, no haver fet cas al jove que li oferia l’oferta. Si n’hagués comprat tres, o cinc, ara no tindria aquest problema. I si li’n sobraven, sempre podia tirar-ho o quedar-s’ho per ell.

Va seguir anant cap a casa, decidit a portar-li-ho a la seva germana ja que, ben mirat, abans que portar-li a l’amiga que li feia patxoca, li hauria de portar a la seva millor amiga, que havia vist al matí però havia deixat de banda tota la tarda. És cert que ella entendria que li ho portés a l’amiga que li feia patxoca, però l’home sabia que, en el fons, li hagués fet il·lusió i es sentiria malament si no li ho portava, tot i que no li ho diria, perquè li costava molt dir-li allò que la molestava d’ell, perquè posava molts esforços i valorava molt aquella amistat, sempre estava allà quan l’home ho necessitava.Ja s’imaginava la cara que posaria quan li portés la compra, com li somriuria, com l’abraçaria, com parlarien, com s’explicarien el seus problemes, com riurien, com, fins i tot, potser plorarien…

Va ser aleshores quan va veure, en un safareig d’aquests que es veuen pel carrer, una parella cardant sobre la rentadora. No se sentien els gemecs des d’on era i la imatge no donava massa detalls, però se la podia imaginar. Li va costar de reconèixer, fins i tot per a ell mateix, que es va posar una mica xondo. Segurament arrel d’aquest episodi va pensar que, si li portava la compra a la seva millor amiga, a l’hora de despedir-se, es donarien un petó en un punt mig entre la galta i la comissura dels llavis que els faria plantejar-se dues opcions: o abraçar-se i dir-se adéu, tot fent veure que no havia passat res i oblidant-se’n al cap d’uns dies o apropar-se més als llavis de l’altre per besar-se i acabar cardant com els del safareig. Ell es decantaria per la segona opció i, si ho feia, sabia que la seva millor amiga també ho faria ja que sempre s’havien atret sexualment. Va treure el mòbil i va començar a escriure-li per preguntar-li on era i què feia, però va pensar que era un merder això de fer l’amor amb la seva millor amiga: tenien una amistat molt maca i no volia enviar-la en orris per estar xondo. A més, què passaria després? I si no funcionava? Els seus problemes repercutirien a tot el grup d’amics? Al final resultava que cardar amb la seva millor amiga suposava més problemes que beneficis i que, de fet, si era per ganes de cardar tenia l’amiga que li feia patxoca.

A més, pensava que tot això que li venia ara al cap sobre la seva millor amiga, tot i haver-hi donat voltes durant força temps, era perquè, d’ençà que ho havia deixat amb la seva exparella, se sentia sol. Així doncs, no era un amor real sinó una enyorança de la vida amorosa.

Cada cop era més prop de casa, però els pensaments no deixaven de bombardejar-lo. I si li portava la compra a la seva exparella? Ja feia tres mesos que ho havien deixat i encara no s’havien vist. Sí que és cert que qui havia tallat era ell i que en aquests casos qui té la paraula a l’hora d’intentar refer una relació d’amistat és l’altra persona, però l’home creia que, amb tres mesos, ja li hauria d’haver donat temps d’oblidar-se’n, ni que fos, una miqueta. Ell sabia que tot això no era realment així, però ho pensava perquè encara n’estava, d’ella. I n’era conscient. Amb tot, no se’n penedia d’haver-la deixat, perquè si bé l’havia estimada, l’estimava i la seguiria estimant, la relació no anava bé.

Però ell ja estava preparat per començar de nou i refer-la. Potser portar-li la compra era la millor forma de fer-ho, ja que, quan estaven junts, a la seva exparella sempre li agradava quan la hi portava. Ja tenia el contacte preparat per pitjar el botó de trucada quan va recordar les paraules de la seva millor amiga: no la trobes a faltar a ella, trobes a faltar una parella.

Ai, la seva millor amiga, que atenta que era sempre amb ell i com el cuidava. Ben mirat, li podria portar la compra a ella, tampoc no calia que acabessin cardant. Però amb la confiança que tenien, no passaria res si deia que se n’havia oblidat. Era millor portar-ho a l’amiga que li feia patxoca, ja que, si el tema era només cardar, no havia de pensar en les paraules de la seva amiga. Ara bé, sí que era cert que a ell no li agradaven les històries d’una nit i preferia el romanticisme que tenia amb la seva exparella. Però no, en el fons era conscient que, portant-li la compra en un dia com aquell, no li faria sinó mal, fent que el període de distanciament s’allargués exponencialment. Al final de tot, de res no havien servit tots aquests dubtes, com a molt per entretenir-se durant el camí, perquè seguia pensant que el millor era portar-li, com en un inici, la compra a la seva germana. Ara bé, sí que era cert que aquesta era l’opció fàcil, i que, ara que ho recordava, la seva germana estava a casa amb els seus amics, que ja l’estarien ajudant amb el seu estat emocional i la presència de l’home no era tan necessària.

Quin embolic! La seva germana, l’amiga que li feia patxoca, la seva millor amiga, la seva exparella, germana, patxoca, amiga, exparella, millor, germana, parella, amiga, la seva, patxocaamigaparellagermanaexparellalasevamillor…

– Saps què!? A la merda! – va dir, aquest cop, cridant pel carrer. Sort que la senyora del Yorkshire ja havia marxat feia estona. Va intententar treure la simpatia que va poder.

– Hola, sé que no et conec de res, però vols una rosa? -va va dir-li així, gratis et amore, a la primera noia que passava pel carrer.

La noia, en una barreja de desconcert i vermellor, va acceptar, seguint caminant cap a casa tot pensat que, al final, de forma inesperada tenint en compte l’hora que era, una diada que fins al moment havia estat més aviat mediocre s’havia convertit en un dels Sant Jordis més curiosos que havia viscut mai.

Ricard Munné

Filosof revolucionari, escriu contes rars

Leave comment

Your email address will not be published. Required fields are marked with *.