El setembre de l’any 218 aC, Anníbal Barca intentava creuar els Alps amb 80.000 soldats i 37 elefants. Era el general de l’exèrcit cartaginès i odiava l’imperi Romà amb tota la seva ànima. En un moment de passió, en veure la penosa situació en la que es trobava el seu exèrcit mort de cansament i de fred, el senyor Barca va treure el pit i les forces que li quedaven i, muntat sobre el seu elefant va arengar les tropes amb la històrica frase: “Trobarem un camí, i si no el crearem”. Més de dos mil·lennis més tard sento l’eco d’aquesta història que rabosa èpica i violència i masculinitat. No la sento metafòricament, la sento literalment: a l’habitació del costat, algú està mirant a la tele un documental sobre història i en sento la típica veu de vídeo de YouTube de “La guerra de Vietnam explicada en cinco minutos“. Sento la pedagògica veu del narrador i soroll d’espases xocant. Ara si, tan metafòric com literalment.

Si la història fos un carpesano d’aquells que utilitzavem al cole, cada un dels separadors amb què està dividit portaria el nom d’un rei o d’una guerra. Actualment, en una assignatura a la facultat de Periodisme que pretén donar una perspectiva històrica del món contemporani (un objectiu definitivament pretensiós) s’explica el s. XX amb els temes següents: Guerra de Secessió Americana, Primera Guerra Mundial, Revolució Russa, Feixismes, Segona Guerra Mundial i Guerra Freda. I sí, és absolutament necessari parlar d’aquests grans temes i desengranar-ne les causes i conseqüències. Però aquest discurs únic (amb tots els -ista que també carrega) és només una visió, una òptica de la història centrada en el poder i en la seva demostració. D’aquesta manera aprenem les dinasties de faraons de l’antic Egipte, les dinasties que van repartir-se el control d’Europa durant segles, les dinasties d’Àsia que tothom sap que existeixen però que ningú coneix, les guerres Púniques, les Guerres mèdiques, les guerres Napoleòniques, les guerres mundials, fredes, llargues, curtes, de tres anys, de mil anys. Ningú no treu que fossin fets molt rellevants, però ens deixem la gent que estaven fent la història però que la història no l’ha contemplada.

El meu llibre d’història de Batxillerat explicava que, del 36 al 39 va haver a Espanya una guerra civil que va enfrontar republicans i feixistes, dos exèrcits que, com a totes les guerres, es disparaven i es mataven. Fins aquí tot normal. Però més tard, quan poses una lupa sobre aquest episodi històric, veus històries més humanes, menys absolutes: soldats que eren pagesos que en la vida havien tocat una arma, que no tenien ni idea del que estava passant, que tenien amics a l’altra banda del front i que quan els tirotejos s’interrompien xerraven i bevien junts. Ens sabem tots i cada un dels presidents de la Segona República, però passem per sobre de fenòmens socials que van marcar generacions senceres com són les migracions massives i el que significaven, el que era la vida a la rereguarda, l’economia de l’estraperlo… La meva àvia m’ha explicat històries que recorda de quan ella era petita que, si me les haguessin explicat molt abans potser la Selectivitat no hagués estat el mateix suplici. Quan et desvies del camí que marca el discurs històric traçat des de dalt, des del poder, trobes històries amb les quals realment sí que empatitzes i aprens, perquè són quotidianes, tenen aquest preciós rigor de la imperfecció humana.

L’any 1992, mentre que Barcelona lluïa pels jocs Olímpics, als Balcans s’iniciava una de les guerres més silenciades que ha presenciat Europa; l’any 1994 Nelson Mandela assumeix la presidència de Sud-àfrica, a Ruanda s’està cometent un genocidi i a Itàlia Berlusconi guanya les eleccions i es converteix en primer ministre. Anna Frank va néixer només quatre anys abans que el meu avi, i la raó per la qual em descol·loca adonar-me’n és perquè entenem la història de forma lineal, com un fil de fets “històrics” traçats de forma totalment arbitraria.

La història te infinits punts de vista des dels quals ser explicada. Potser el bel·licisme d’Anníbal i les seves màximes n’és un, però no l’únic ni el millor.