Arriba un moment en la vida de tot adolescent en el qual l’ocupació de casi tota l’activitat mental se centra en una única cosa: el sexe. La sang bull per córrer a acumular-se als genitals i les hormones comencen la seva pròpia rave en els interiors dels cossos joves recoberts de pel pubescent. L’adolescent es passa la major part del temps pensant en sexe o practicant-lo, principalment amb ell mateix; explorant el seu cos, el seu plaer i qüestionant la seva sexualitat. O almenys així hauria de ser, perquè és essencial que tothom es conegui sexualment a si mateix. Però això desgraciadament no passa. Les famílies, els professors i les professores es ruboritzen cada cop que els joves diuen “palla” o “mamada”, o que escolten cançons explícitament sexuals. Fa gràcia recordar a aquelles mares americanes estereotípiques dels 50 que deien amb el crucifix a la mà que la música rock & roll era satànica, que l’Elvis movia massa els malucs. Però avui en dia passa exactament el mateix amb el reggaetón.

Però de cares al públic tothom és súper progressista. Això és el pitjor que podria passar. La societat segueix sent igual de puritana que sempre. Però com que ja no ho aparenta, com que de sexe en realitat se’n pot parlar, com que els i les joves reben sistemàticament cursos d’educació sexual, com que ara ja “tolerem” a gays, lesbianes, trans, asexuals i tota aquesta gent estranya, ja no cal aprofundir més en el tema. Però en realitat, com es pot parlar de sexe? Dient cunnilingus en comptes de “ menjar un cony”. Parlant de “coits” o de “fer l’amor” però no de “polvos” (tot i que de fet ja tothom sap que no cal estar enamorat per follar). I quina educació sexual reben els adolescents? Doncs posant condons a polles de plàstic i donant a entendre que sexe=penetració, i que sexe és només entre un home i una dona. Quan se suposa que t’expliquen que dues dones o dos homes també poden follar. Que la masturbació també és sexe. Que no ets un monstre si t’agrada que et mengin el cul o que et posin pinces als mugrons. O que potser ni tan sols té per què agradar-te el sexe. Que les dones també es masturben. Quan se suposa que t’expliquen que la majoria de dones no arriben a l’orgasme si no hi ha contacte amb el clítoris. Quan expliquen tan sols què és un clítoris. Perquè tothom sap dibuixar una polla als tretze anys, però no un cony, ni tan sols les noies.

A tots aquests adolescents que s’exploren de manera salvatge els va més o menys bé, cadascun al seu ritme i amb les seves preocupacions particulars. Malgrat la societat és especialment repressiva durant la pubertat es pot anar trobant un espai a la intimitat per a l’aprenentatge sexual. Un dia fatídic, però, els pares o mares arriben i diuen “fill, vine un moment, que hem de parlar sobre un tema”. És la temuda “charla”. Aquest acte ritual de les societats progres consisteix en acorralar als joves cara a cara i començar a bombardejar-los amb temes que giren al voltant de sexe, pretenent així donar-los consells útils per la seva introducció en el món de les persones “sexualment actives”. Evidentment els adults no tenen ganes de fer això, perquè són els primers en incomodar-se. L’adolescent, que no és idiota, veu que el seu pare intenta mantenir una postura còmode i pròxima, però que, sense voler-ho, li parpelleja histèricament un ull. L’adolescent també s’acaba incomodant (més per empatia que perquè el tema l’espanti). La situació conclou ràpidament amb un copet a l’espatlla i un “apa fill” molt forçat. Els fruits d’aquesta conversa: en el millor dels casos convertir el sexe en un tema tabú, en el pitjor, en una por.

“La charla” en realitat no és una conversa sobre sexe, sinó sobre els perills del sexe. Embarassos, malalties de transmissió sexual, etc. I esclar que aquests temes és important tractar-los, però, i tot el que s’està obviant? El plaer, el consentiment, la comoditat durant el sexe, l’acceptació de la pròpia sexualitat. De tot això no se’n parla. La gran conversa iniciàtica que la majoria d’adolescents reben està mancada de tota la informació que farà que puguin practicar un sexe lliure i segur. El moment que s’ha reservat exclusivament per poder parlar de sexe al llarg de tota l’adolescència està tan condicionat i delimitat pels tabús socials que acaba convertint-se en una situació absurda i buida de contingut que l’únic que fa és preservar l’ordre establert. I el pitjor és que els pares i mares no ho fan conscientment. El problema no és d’ells, és de la pròpia ideologia que amaga aquest ritual.

Com s’ha dit abans, de sexe en realitat se’n pot parlar. El problema llavors no és el del “què”, sinó el del “com”. Aquesta “charla” és un dels mecanismes per delimitar el discurs i el vocabulari sobre el sexe. La “charla”, en essència, ensenya quan pots i quan no pots parlar o practicar sexe, quines paraules pots i no pots fer servir i quines pràctiques són tolerables i quines no. Lluny de buscar ensenyar, el que fa és arrancar radicalment tot allò que no sigui “moralment acceptable”.

La gran conversa iniciàtica que la majoria d’adolescents reben està mancada de tota la informació que farà que puguin practicar un sexe lliure i segur.

L’educació sexual no s’hauria d’ensenyar en una única conversa pare-fill o amb un tema de l’assignatura de naturals que posi com a exemple principal el pol·len i les flors. L’educació sexual ha de consistir en un entorn. En la creació d’un espai còmode que acompanyi als nens i nenes des de que son petits i que els hi brindi constantment la possibilitat de preguntar i de parlar sobre sexe. Els adults que conviuen amb ells han de saber oferir exemple i bona informació, i han de tenir molt clar que la manera que tinguin de tractar el tema marcarà la visió que les futures generacions tindran del sexe. És normal que parlar amb els teus pares sobre sexe sigui incòmode. Però si desde que ets petit sents parlar-ne de manera oberta entendràs el sexe com un part més de la vida i no com un estat d’emergència, com una alarma que sona cada cop que algú treu El Tema.