Lisa Gherardini

Com cada divendres entro al Louvre per la porta lateral de la Rue de Rivoli. Primer he de travessar la secció Indiana Jones com li dic jo, ala Denon pels francesos estirats, tota curulla d’antiguitats de l’Orient Pròxim i Egipte. Passo de llarg el pedrot aquest d’Hammurabi, dos metres de roca basàltica plena de simbolets mesopotàmics i pujo per les escales fins a la primera planta. Allà m’he d’enfrontar a la interminable col·lecció d’arts decoratives renaixentistes. Que si marqueteria, estucs, tapisseria, cordovans, orfebreria, esmalts, atzabeges, en fi, sembla que no s’hagi d’acabar mai. Quan passo de llarg el ceptre de Carles V ja sé que m’estic apropant a les sales de pintura italiana. Primer, però, he de travessar el passadís de Delacroix, on ja es comencen a acumular turistes famolencs que fan saltirons per veure-li els pits a la Llibertat. Els aparto amb uns quants aclariments de gola i segueixo endavant. Però en el fons ja començo a estar nerviós perquè sé que hi haurà molta gent. Un cop més tanco els ulls i desitjo amb totes les meves forces que un exèrcit d’aliens es mengi tots els viatgers asiàtics o que un desastre aeri enfonsi uns quants avions d’Air France al fons de l’Oceà Índic. Però Déu no m’escolta, ja que quan arribo a les portes de la sala 711 només et veig a través de les pantalles de mòbil de més d’un centenar de turistes que amb els braços alçats t’immortalitzen. Però si tu ja ets immortal, estimada. Et miro, un cop més, a través dels milers de píxels i et somric, perquè sé que avui no em mires igual que la setmana passada. Torno a tancar els ulls i et recordo, tan bonica i enigmàtica com el primer dia.

Anna Mundet

hola, soc una descripcio

Leave comment

Your email address will not be published. Required fields are marked with *.