Anar a un museu d’art contemporani és un perill. En el millor dels casos el visitant, havent acabat el recorregut per les diverses sales, sentirà que li han pres el pèl i que els artistes actuals són idiotes. En el pitjor dels casos aquest visitant creurà que l’idiota és ell i que no és suficientment intel·ligent com per entendre aquelles obres tan estranyes.

“La fontaine” de Marcel Duchamp

Això és normal, perquè des de fa molt de temps l’art arrossega una llosa que l’obliga a comportar-se d’aquesta manera tan elitista i pretenciosa. És la llosa de l’individualisme. És complicat seguir la pista de l’individualisme al llarg de la història de l’art perquè, de fet, forma part de la societat occidental des de la seva fundació. Potser es pot parlar dels primers artistes que durant el Renaixement van considerar que ja n’hi havia prou de consagrar el seu esforç a Nostre Senyor Jesucrist i van començar a signar les obres i a reivindicar, d’aquesta manera, el seu talent i el seu estil personals. O el Romanticisme com a moment de radicalització i exaltació de   l’individualisme i de la creació de la imatge d’artista que encara dura avui en dia: un místic o geni que veu el que nosaltres no podem veure i que viu aïllat de la societat, o per sobre d’aquesta. Es podrien esmentar també les avantguardes artístiques i com van eixamplar l’esquerda que hi havia entre l’obra i l’observador (quantes vegades s’ha sentit dir que la pintura abstracta només són gargots, que qualsevol podria fer-ho?). Per suposat el capitalisme també hi té a veure. Pels renaixentistes, romàntics i avantguardistes l’individualisme va ser extremadament útil i fructífer. Sense ells no hauríem tingut a Michelangelo, a Baudelaire o a Picasso, considerats genis irrepetibles. Avui en dia, però, aquest individualisme ha acabat derivant en un estancament, en una tròfia de la originalitat i en una exaltació absurda de l’estil personal. L‘individualisme fa que cada cop costi més la comunicació entre individus i fomenta l’egoisme i la competitivitat. Un cul de sac, vaja. Per sort les possibilitats artístiques son inesgotables, i un moment d’estancament és al mateix temps l’oportunitat de trobar nous camins.

Un exemple perfecte de com combatre l’individualisme i trobar noves sortides per a l’art és Bobby McFerrin. Sí, el de “Don’t Worry Be Happy”. Més enllà del seu hit, aquest cantant nord americà ha fet una immensa carrera musical passant pel jazz, el pop, la música clàssica i el folk. La seva manera d’entendre la música té una sèrie de característiques que la converteixen en una de les propostes més senzilles i orgàniques d’apropar l’art a tothom, de recuperar un objectiu comú, una idea de col·lectivitat, i d’obligar a cada individu a deixar de mirar-se el melic, alçar el cap i veure a qui tenim davant.

Per fer-ho es val d’eines que tothom té a la seva disposició per poder fer música. Tothom té un cos. Tothom té una veu. Bobby McFerrin venia de família de músics, i de petit va flirtejar amb diversos instruments com el clarinet i el piano. Finalment va decidir, però, que ell era vocalista. De fet no era només vocalista, sino que feia música amb tot el seu cos. No només tenia un domini absolut de la seva veu i de les quatre octaves per les quals podia fer-la ballar, també era capaç de combinar-ho amb la percussió del seu propi cos, el pit, les cuixes o les mans. D’aquesta manera McFerrin demostra que no cal res més que un cos per poder fer música, per poder participar en el diàleg artístic.

Un altre element de la música de Bobby McFerrin que s’enfronta directament amb l’elitisme és la seva capacitat de convertir la música en un joc, en un espai sense el pessimisme i transcendentalisme que normalment es consideren intrínsecs en l’art. No, no cal ser un erudit, ni un virtuós, ni un geni. El plantejament de la música com a joc, com a comèdia, permet l’entrada a qualsevol persona, sense distincions de raça, edat ni tan sols de coneixements musicals. Els concerts de McFerrin son divertits, sempre hi ha espai per la broma o per la cagada. Sempre hi ha espai per l’espontaneïtat i la improvisació. El millor és que després de tota aquesta broma i aparent banalització, els resultats sempre són extraordinaris.

En definitiva, tant la corporalitat de la música com la seva possibilitat de joc, acaben sent recursos per facilitar l’entrada dels observadors (dels espectadors en aquest cas). En última instància Bobby McFerrin entén que no es pot fer música sol, que l’art és un espai compartit, i que si es recupera certa idea de col·lectivitat, del “fer-música-plegats”, les opcions són infinites. Tot això es fonamenta en una mena d’esperit o d’impuls col·lectiu, d’una predisposició humana, intersubjectiva, a expressar-nos musicalment, artísticament. Per això, a partir de cert moment de la seva carrera, va començar a interessar-se per la direcció d’orquestres i corals. Per això en els seus concerts sempre s’inclouen peces on es fa col·laborar al públic d’alguna manera o altra. I per això es va interessar també en la música popular i folklòrica, una música que tothom coneix i que tothom pot cantar.

Written by

Iago Jacomet

Estudiant d'estudis literaris a la UB, tambe estudio bonsais tinc un que es diu fernando.