Una pregunta amb què vaig haver d’enfrontar-me la primera setmana de començar la carrera. Què és la Filosofia? Realment, com podia estar començant l’estudi d’aquesta matèria sense saber què era? Enfront d’aquesta inquietud, vaig haver de buscar una resposta a la pregunta per poder començar a estudiar. La millor resposta que se’m va acudir (sense haver fet massa recerca sobre les propostes donades anteriorment per les grans figures de la Filosofia, he de dir) és la següent:

La Filosofia és una reflexió crítica sobre les causes últimes de qualsevol aspecte de la realitat, ja sigui abstracte o material, general o concret.

Quan, convençut que, si potser no era la definició definitiva, era, com a mínim, interessant; vaig aportar-la a classe i la professora no va tardar en assenyalar les seves inconsistències. – Amb aquesta definició estàs admetent que tot ha de tenir una causa. I si hi ha quelcom que no en té cap? – va dir-me. Vaig quedar pensatiu un moment i vaig respondre. – Potser és que, si no trobem les causes d’alguna cosa és que no tenim capacitat per conèixer-les, però això no treu que hi siguin. En tot cas, la meva definició es podria adaptar a aquesta crítica afegint el següent al darrere:

…o bé, en cas d’absència de causes, la justificació d’aquesta manca.

La professora, impressionada per la meva valentia (o, potser, temeritat), va portar la conversa en una altra direcció: – I quan dius que és crítica, a què et refereixes? Aquí sí que em vaig quedar en blanc i em vaig veure obligat a reformular o explicar amb major detall la meva definició (aquest cop, però, a casa). Vaig concloure que, amb tot, només havia de clarificar alguns termes clau que havia emprat, com per exemple crítica. Ho vaig fer de la següent manera:

Diem que la Filosofia és critica en tant que no dóna res per suposat i necessita preguntar-se el perquè de tot (no com la Ciència, que es pregunta el com), es pregunta l’origen o causant principal de la realitat, el motor immòbil o causa incausada, si es vol dir així. En definitiva, “les causes últimes de qualsevol aspecte la realitat”.

D’acord, sí, és cert que amb el tema del motor immòbil potser vaig pixar una mica fora de test, però he de reconèixer que, en aquell moment, estava prou engrescat:

Per tant, si admetem que la Ciència seria el foc que projecta les ombres a la paret de la caverna, atès que constitueix el “com” es produeixen aquestes ombres; la Filosofia seria el foc real, fora de la caverna, que explica el “perquè” de l’existència d’un foc dins de la caverna, és la seva “causa última”, i el foc de dins l’imita, perquè el “com” i el “perquè” es poden i s’han de diferenciar, però en cap cas separar.

Arribats a aquest punt, tot anava sobre rodes (tot i que potser en una baixada i sense frens).

Per tant, podem admetre que la Filosofia fonamenta, no només la Ciència, sinó totes les branques del coneixement, per aquest caràcter causal que té. Ara bé, quin és l’objecte d’estudi de la Filosofia? A partir d’aquesta definició, només podem dir que la Filosofia no té un objecte concret (i, segurament, sigui això el que faci que definir-la sigui una tasca tan laboriosa), sinó que constitueix un metaconeixement, ja que va mes enllà del coneixement de tot tipus i l’analitza externament. Això és, un metarrelat, ja que té pretensions totalitzadores, d’explicar l’origen del Tot i de les seves concrecions.

I aquesta, senyores i senyors, és la forma de, dit així vulgarment, fotre’s de peus a la galleda i transformar allò que, en un inici, havia estat una simple definició, en una crítica al sistema de pensament imperant. En altres paraules, Totum revolotum.

Des de l’antiguitat s’han anat independitzant disciplines que, inicialment, nasqueren de la Filosofia i eren inseparables d’ella, com serien les ciències naturals, l’economia, la política, la psicologia, i un llarg etcètera. Aquestes disciplines han anat formant relats menors i més concrets. Ara be, es pot dir que aquesta especialització, com els fills que, ja grans i madurs, marxen de casa, hagi afectat la Filosofia com a disciplina? Fins fa unes poques dècades val a dir que ha anat aguantant prou bé que els seus fills marxessin, ja que no oblidaven el seu origen i sovint tornaven a dinar amb la seva mare algun diumenge o festiu.Però, actualment, on està la Filosofia?

I la festa no havia fet més que començar.

El problema que hi ha avui en dia amb el coneixement és que ha arribat a una especialització extrema. Ha mort l’ideal humanista de persona amb coneixements sobre tots els aspectes de la vida i la realitat, sobre aritmètica, poètica, física, retòrica, música, psicologia, ètica, enginyeria, literatura, política… Ara la persona ideal ja no sap, com deia Pere Calders, “una mica de tot però no prou de res”, sinó que sap molt d’una cosa però absolutament res del Tot. Les disciplines s’han independitzat tant que els fills s’han enfadat amb sa mare i no la volen anar a visitar els diumenges. Ara, per ser un intel·lectual cal ser un expert en un tema concret. Conèixer o no altres temes ja no és tan rellevant.

I això és perquè també han mort els metarrelats, ha mort la mare que abraçava els seus fills, que els tenia asseguts a la falda, i sense aquesta mare, els fills han marxat corrents, esporuguits, cap a direccions oposades, perduts, sense trobar-se i oblidant el seu origen per esborrar el mal record que va deixar la mort de la seva mare en la memòria.

El logos, la religió, la ciència, la revolució, tot això havia estat el metarrelat del seu temps, allò que contenia tota la resta de relats i els donava sentit, els feia necessaris. La filosofia, com és innegable, sempre havia estat molt present en aquests metarrelats, però en haver-los destruït, en haver deslligat la filosofia de la resta de disciplines i de la seva universalitat i necessitat, esdevé una filosofia de la contingència. La Filosofia sense relats menors és abstracta i els relats menors sense Filosofia són cecs i contingents.

I és ara quan me n’adono que, de més jove, quan, amb prou forces, sabia què era la Filosofia (sí, encara que costi de creure, he estat més desorientat amb la definició de Filosofia del que ho estic ara) però hi començava a flirtejar, l’associava únicament amb la metafísica, i fent això no estava sinó contribuint amb la seva mort, per estar acceptant que totes les altres disciplines que comprenia i abraçava s’havien independitzat sense retorn, que s’havia separat el “com” del “perquè”. Vista la magnitud de la reflexió que acabava de posar sobre la taula, no vaig poder evitar seguir escrivint, segurament de forma agosarada i ingènua, una solució a aquest problema:

Arribat a aquest punt, em pregunto: i què podem fer, per salvar la Filosofia de l’òbit i l’oblit?. No veig altra alternativa que vetllar perquè recuperi la dimensió del metarrelat, que torni a ser mare, tot i que els seus fills ja visquin amb les seves parelles respectives, perquè només així podrà evitar ser desterrada de la memòria i mantenir aquesta relació maternal tan tendra que es dona els diumenges, tot i que, si fos per ella, es donaria més dies de la setmana, però tota mare ha d’admetre que els seus fills també tenen les seves vides, sempre compaginables, no obstant, amb la relació familiar.

Vaig entregar el text a la professora la setmana passada i encara espero resposta. No sé a què es deu tanta tardança, si a la complexitat del que exposo (poc probable, al meu parer) o a la seva superfluïtat (m’inclino més cap a aquesta postura).

Amb tot, la deducció amb més probabilitats de ser és que ha perdut el paper, tenint en compte que, de fet, vaig ser jo qui li va portar al seu despatx, sense la seva presència ni sense previ avís.

Bé, de totes formes, espero que susciti alguna mena d’inquietud i reflexió, o, com a mínim, que la persona que ho llegeixi es diverteixi amb la meva ingenuïtat i innocència.

Ricard Munné

Filosof revolucionari, escriu contes rars

Written by

Ricard Munné

Filosof revolucionari, escriu contes rars