Sóc d’aquelles persones a qui demanar un taxi amb el braç alçat li fa certa angúnia. També em passa quan faig un senyal al conductor de l’autobús perquè s’aturi o quan espero que algú “la xoqui” amb mi. Sóc d’aquelles persones que, tant a l’escola com a casa, ens van ensenyar que la nostra història recent està marcada per un període fosc, negre, negríssim de dictadura feixista que els nostres avis i àvies van patir a les seves carns, i per solidaritat amb ells i elles encaixem aquesta espècie de trauma generacional. De la mateixa manera, ens van explicar que aquest període es va acabar i que a Espanya van regnar la pau i les llibertats amb l’arribada de la vanagloriada Transició. Uf, sospiràvem alleugerides. És per això que encara ara m’impacta i em neguiteja veure imatges que retraten una realitat que m’havien explicat que ja no existia. Ningú ens va dir que existia l’ultra dreta fins que se’ns va plantar davant dels nassos.

Fotografia (trucada per la dictadura) de la trobada de Hitler i Franco a Hendaia.

Actualment estem vivint una situació similar. Paral·lelament a la normalització de les expressions ultres (els quatre ministres de l’aleshores executiu de Mariano Rajoy cantant “El novio de la muerte”, himne de la Legión o l’enterrament de Franco al centre de Madrid) se’ns està passant per alt un detall important: l’ultra dreta està reformulant la seva estratègia. Ni els “skinheads” amb esvàstiques tatuades al pit ni els senyors octogenaris amb bigotet i la imatge de Franco a la solapa constitueixen ja una imatge realista i generalitzada de l’ultra dreta que despunta en aquest país. Actualment, el feixisme s’està adaptant als discursos de l’esquerra. Està anant a buscar a les classes baixes, sense perdre el suport de les més altes. Les propostes a favor dels drets socials i laborals, l’anti establishment i la reivindicació de la igualtat de gènere, un tic progre al que no estem acostumats a identificar amb la ultradreta, se sustenten amb una base de xenofòbia, islamofòbia, racisme, antisemitisme, i moltes altres “ismes” i “fòbies” que varien segons les prioritats estratègiques de l’organització. Tal com explica el periodista Enrique Testo en un article a La Voz de Astúrias:


“El populismo ultra empatiza con la furia de los que siempre pierden y agita los símbolos patrios contra aquello que lo desmangó todo y nos dejó como estamos”

Enrique Testo

Precedents i referents
Els referents que ens arriben des d’Europa no són menys preocupants: els partits xenòfobs troben els seus espais als Parlaments corresponents i l’eco de les organitzacions ultres com la italiana Casa Pound, la grega Alba Daurada o el Front Nacional francès arriben fins a Espanya, que somreia despreocupada i orgullosa de ser dels únics països europeus sense representació feixista al Congrés. El partit d’ultradreta Alternativa per Alemanya, per exemple, advoca per un gir “social nacional” criticant el “moralisme d’esquerres” i demanant més fons per les pensions però només per la ciutadania nascuda al país germànic.

Che i Mussolini
Probablement, l’exemple més clar (i a la vegada que contradictori) és el cas d’Hogar Social Madrid. Neonazis que s’identifiquen amb el socialisme de la revolució Cubana… i amb el de la República Social italiana de Mussolini, que reparteixen menjar i proporcionen ajudes només a famílies espanyoles, que defensen la igualtat de gènere però no el dret a l’avortament, que són anticapitalistes i creuen en la filosofia okupa, però exalten la llibertat individual i la meritocràcia. És una massa regurgitada d’idees en les quals l’ambigüitat actua com a bomba de dispersió: explota en l’obrer que tem la inseguretat laboral i la falta de prestacions i en culpa al refugiat, i explota en l’empresària farta que es destinin ajudes a persones migrades “que no han fet res per merèixer-ho”.

Captura de pantalla d’un post del Facebook de l’organització neonazi Hogar Social Madrid

Funciona?
L’ultra dreta disfressada de salvadora de la classe treballadora, de còmplice de la classe alta, de simpàtica pels joves i respectada pels no tan joves constitueix un canvi de rumb que hem d’aprendre a identificar, perquè mentre ens quedem palplantats i palplantades davant de determinants posts de Twitter amb el cap inclinat i cara de no entendre absolutament res hi ha qui està trobant en aquestes idees una resposta a les seves inquietuds. Probablement, ni ells ho entenen, però “funciona”.

Articles relacionats:

España necesita un partido de extrema derecha Carlos Hernández a eldiario.es
La evolución de la ultra derecha en España: claves históricas y territoriales Blog de Xavier Casals
Diccionari de l’extrema dreta a Catalunya, de la A a la Z Jordi Borràs a Crític
Manual per a identificar la nova ultradreta Laura Martínez a eldiario.es (Comunitat Valenciana)

Julia Mas

Estudaint de periodisme, m'agraden els trens.

Written by

Julia Mas

Estudaint de periodisme, m'agraden els trens.