Ja fa tres anys que treballo com a entrenadora de bàsquet. He sigut jugadora la meitat de la meva vida i podria dir que l’esport ha estat un estímul imprescindible, una canal de formació i educació que, fugint de sentimentalismes, m’ha fet ser com sóc. Quan vaig tenir l’oportunitat d’iniciar una nova etapa com a entrenadora no ho vaig dubtar. Des d’aleshores porto equips de nenes de 10 a 12 anys i, de la mateixa manera que puc dir que ser jugadora t’ensenya molt més que a botar una pilota, tractar amb nenes preadolescents en un entorn esportiu m’ha obert els ulls com no pensava que ho faria. No pretenc parlar, en aquest article, sobre com de bonic i preciós és el bàsquet i els valors que transmet, això m’ho reservo per quan anem a fer un cafè. Vull parlar de la meva experiència com a “formadora” d’unes nenes que s’inicien en un món que actualment no els pertany i com és d’important que entrenadores, educadores i directores, totes les membres que intervenen en el seu procés educatiu o esportiu les ajudin a sentir-se còmodes i segures en aquests ambients tan masculinitzats, ja des dels més tendres principis.


Esport i esport femení

Elles no juguen a bàsquet, elles juguen a bàsquet femení. Aquest és el primer dels problemes. Els seus cervellets reben una gran quantitat d’estímuls que els fan adonar-se que elles no fan el mateix que els seus homòlegs masculins: més d’un cop m’han dit, amb una barreja de naturalitat i innocent indignació que els seus companys de classe que també són joves esportistes els diuen que elles fan “jocs”. Tampoc ajuda que a la pista del costat sentin que un entrenador diu als seus jugadors que corren “com nenes”. Per això, perquè ho senten. I com que ningú els diu el contrari, interioritzen que allò que elles fan no és tan important, tan de veritat, tan bàsquet. És una subcategoria.

Referents: Error 404 not found

Encara no ha arribat el dia en què una de les meves nenes hagi pogut dir-me el nom d’una jugadora de bàsquet professional. Jo tampoc ho hauria sabut si m’ho haguessin preguntat a la seva edat, i sent sincera, si ho fessin ara la llista seria curta. Hi ha una falta brutal de referents. En una enquesta recollida per Pilar Lopez al llibre Mujeres y deporte en los medios de comunicación, a la ciutat de Màlaga només un 20% de les persones enquestades coneixiaAmaia Valdemoro, considerada per a alguns com la millor jugadora espanyola de bàsquet de la història: guanyadora de 3 anells de la WNBA i sis medalles amb la selecció “roja” entre molts altres mèrits. Fins i tot estrelles de la categoria de Valdemoro són completament eclipsades pels mèrits de les categories masculines. I quan l’esport practicat per noies es cola tímidament a un informatiu, és sovint sexualitzada ad nauseam, com vam poder veure durant la lamentable cobertura dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro l’any 2016.
Tornant d’on veníem. Com se suposa que una nena podrà es podrà interessar mai per practicar un esport de forma seriosa si el veu en el món dels adults com un buit sense referents?

“Nòvios” i deures

Les noies, quan arriben als quinze o setze anys deixen el bàsquet. Pels nòvios, pels deures…” Error. Error garrafal. En plena adolescència, tots els joves tenen “nòvios” i deures. Però considerem que en aquesta edat els nois han de continuar jugant, movent-se, bullint de testosterona i cremant tota l’energia acumulada després de 8 hores tancats dins una aula. Forma part de la seva naturalesa. Ara bé, les noies a l’adolescència també som un sac d’hormones descontrolades, no entenem el nostre cos (especialment a l’adolescència) i també som remolins d’energia necessitades de moviment i adrenalina. Què passa? Doncs que no veiem l’esport com una opció per a nosaltres: crides, sues, et poses vermella com un pebrot, fas músculs, et fas blaus als genolls, et despentines…et poses lletgíssima. Coincidireu amb mi que aquests no són els atributs reservats per a les noies en un context masclista com el que vivim, sinó tot al contrari. ¿I quin és el moment vital en el qual fas més cas als inputs externs i busques desesperadament l’acceptació social? Quin és el moment en què una noia tindrà més pànic que la qualifiquin de “marimacho” o de “masculina”? Exacte: a l’adolescència, als quinze, setze anys.

Principis
L’esport és una via d’escapament, és reconeixement del propi cos, és construir un equip, un espai femení (i masculí) de confort i creixement conjunt. És una via massa valuosa com perquè no formi part de les opcions reals de les noies. Evidentment, aquí el problema no el tenen elles. És feina nostra com a entrenadores, directives i coordinadores donar-los eines perquè es reconeguin aquest espai com a seu i que tinguin eines per a reconquerir-lo. Per això el primer que hem de fer és creure’ns-ho nosaltres, que no sempre ho fem.
Com sempre l’educació és la base de la transformació social, i el primer focus on hem d’incidir és en les generacions més joves. Els principis sempre són un bon moment per a canviar males dinàmiques.

Articles relacionats:

Entrevista a Matilde Fontecha: “el deporte és el ámbito que más discrimina la mujer” El Diario.es
“L’esport és masculí i cal reeducar-lo” Diari ARA


Written by

Julia Mas

Estudaint de periodisme, m'agraden els trens.