Vestir amb pells de foca? Però què dius? Això sí, les botes de pell no me les treguis…La cineasta Alethea Arnaquq-Baril a través del documental Angry Inuk, ens mostra com aquest tipus de contradiccions formen part de la nostra vida quotidiana. En aquest cas, però, es veu involucrat el modus de vida inuit.

Per posar en context, el documental tracta de les resistències inuits respecte a les legislacions que porta a terme la UE a partir del 1986, on es prohibeix la comercialització de la carn de foca i es limita a la caça de subsistència per a l’alimentació inuit. En un primer moment pot semblar una llei positiva, però indagant una mica més: els inuit són un poble que no es troba aïllat del món, és a dir, no s’alimenta exclusivament de carn de foca ni es troba fora del comerç global. Per a ells és molt important el comerç de subproductes de la foca com són la pell o l’oli de greix. Aquests es venien al mercat mundial i aportaven uns ingressos importants, ja que més enllà de ser caçadors, hi ha persones que es dediquen a comercialitzar aquests productes.

Amb totes les prohibicions, va caure la demanda de pell de foca de manera estrepitosa i per tant, part de l’economia inuit es va veure molt afectada.
Molta gent dedicada al comerç va trobar-se amb grans problemes per continuar subsistint i això va portar a un augment considerable dels suïcidis a la zona nord del Canadà.

Les campanyes animalistes en contra d’aquesta pràctica (amb les quals creia que m’identificava) tenien i tenen un missatge clar: S’HA DE PROHIBIR EL COMERÇ DE FOCA JA QUE ÉS UNA PRÀCTICA SALVATGE I IMMORAL. En aquestes proclames hi ha una clara apel·lació a la sensibilitat de la població occidental i esbusca de manera simplista explicar labrutalitat de la caça.

En primer lloc, podem veure com són els cartells publicitaris. Tots compten amb imatges de foques bebè amb els ulls plorosos (els quals sempre estan així pel contacte amb la sal, com a manera de protecció). Per altra banda ensenyen vídeos explícits del moment en que es mata a la foca i imatges de la neu tacada de sang. Per tant el missatge és simple: com algú podria ser capaç de fer-li mal a una foqueta?

En aquestes campanyes hi ha una manca clara de contextualització, no es té en compte la veu dels inuits, que al final són els que coneixen millor com funciona la caça i són els més interessats en conservar-la. A més, es titlla de pràctica inhumana i salvatge, quan si s’escolten els testimonis inuit en tot moment defensen que la caça de la foca i tot el que comporta és la seva manera de relacionar-se amb el medi i subsistir, i és la forma més sostenible de fer-ho, ja que no implica l’extinció de la foca (la qual no es troba en perill), ni s’afecta a cap altra espècie ni al medi de forma agresiva. A més, si es prohibeix la comercialització de la foca i dels seus subproductes i es limita la seva caça a la alimentació de la comunitat inuit, se’ls exclou del sistema comercial mundial i es queden amb poques alternatives de subsistència, ja que l’àrtic és un medi molt inhòspit i és difícil aconseguir altres recursos.

L’alternativa que es donava des de la UE i el Canadà era la de crear una explotació dels minerals i el petroli que hi ha a la zona. Però aquesta proposta té molts més impactes negatius en el medi, ja que comporta la utilització de radars i sonars que perjudiquen greument a molts mamífers marins (inclosa la foca) afectant la seva oïda fins al punt de deixar-los sords.A més, ens expliquen com la campanya de la foca, a nivell mundial, aporta un finançament brutal a aquestes organitzacions animalistes i ecologistes, fins al punt que alguns dels seus exrepresentants admeten que la rendibilitat econòmica d’aquesta campanya fa que s’hagi sobreexplotat i es caigui en contradiccions, ja que es busca prohibir la caça apel·lant a la defensa dels animals, però les alternatives són encara més perjudicials. En cap moment es contextualitza la pràctica i es dóna a creure que la caça és extremadament brutal i massiva, quan els inuits, repartits per una extensió molt gran de territori, practiquen la caça de forma sustentada. A partir d’aquí se’m desperten tota una sèrie d’inquietuds com a animalista que em pensava que ja havia superat. Se’m trenquen tota una sèrie d’esquemes que tenia clars i em permet veure que la influència occidental té un pes molt important en mi, així com sobre els discursos animalistes. Aquesta reflexió em porta a qüestionar l’especisme en si (terme que fa referència a la discriminació per espècie).

Potser abans de criticar pràctiques d’altres pobles hauríem de fer autocrítica i qüestionar els nostres propis hàbits.

I com a crítica a les organitzacions ecologistes, crec que s’ha de dir que en cap moment escolta la veu inuit, és a dir, que posant-se en boca el paper de salvadors dels animals, no els donen l’oportunitat de rebatre les seves posicions i els titllen d’assassins. A més es fa una crítica al consum de productes de la foca com si a occident no es consumissin animals de la mateixa manera. Les nostres pràctiques d’explotació ramadera també comporten un maltractament animal i també van més enllà de l’alimentació, ja que igual que els inuits, també vestim amb pells. Potser abans de criticar pràctiques d’altres pobles i altres cultures que no entenem (ni ens molestem a fer-ho), hauríem de fer autocrítica i qüestionar els nostres propis hàbits. Perquè en el fons que canvia si la pell que es porta d’abric és de foca o vaca?

Fotograma del documental Angry Inuk. Una dissenyadora de moda i activista Inuit.

Potser el veganisme és una resposta occidental a una manera occidental d’estar en el món.

I ara bé quan em plantejo una reflexió important: és veritat que l’antiespecisme, entès com la discriminació per espècie, és una posició eurocèntrica, és a dir, que només la plantegem dins el marc occidental? Pot ser que deixem de banda les altres visions del món i la seva forma de relacionar-se amb el seu entorn i les altres espècies? Perquè podríem considerar especistes als inuits per aquestes pràctiques, però per a ells la caça de la foca és una pràctica ancestral que els ha permès alimentar-se i comercialitzar amb la resta del món, per tant és la seva forma de viure, que per cert, és bastant més sostenible que la nostre. Des de l’òptica del veganisme, per exemple, és fàcil defensar la prohibició de l’explotació de la foca, ja que des de la nostre posició occidental tenim un gran ventall d’opcions per alimentar-nos, però en medis àrtics, l’únic aliment possible de forma natural és la proteïna animal. Potser el veganisme és una resposta occidental a una manera occidental d’estar en el món, potser és l’única resposta possible que hem trobat per combatre la brutalitat amb la que tractem el medi ambient i les espècies amb les que compartim el planeta, però pobles com els inuit, no els cal aquesta opció, ja que viuen de manera sostenible amb el seu medi i tenen una relació diferent amb els animals de la que tenim nosaltres. És a dir, que des d’un context occidental on tenim els recursos és senzill portar a terme una dieta 100% vegetal, però en zones on la seva alimentació està basada en la caça i on les seves pràctiques es poden considerar més sostenibles que les nostres, és correcte intentar imposar els mateixos canvis i crítiques que busquem aplicar les nostres societats?

Per altra banda, també penso en no caure en relativismes i crec que ha d’haver-hi uns límits que han de transcendir les barreres culturals, ja que sinó caiem en un joc en el que tot es defensable. Ja que si en el nostre context critiquem la brutalitat en el tracte amb els animals, en altres contextos també s’ha de tenir en compte i no val sempre apel·lar a la tradició ancestral per defensar segons quines pràctiques. Ara bé, qui proposa aquests límits…?

Written by

Berta Munné

Futura antropologa, jugadora d'hoquei amb mes targetes