Per Júlia Mas.


Acte de rebuig als feminicidis. 7 de març de 2017 Font pròpia

Abans que caigués la nit, els carrers de Sants que semblaven encallats en la tranquilitat d’un poble del segle passat, encabien, incomodes, una marea d’un miler i mig de persones molt, molt enfadades. Omplia els carrerons i les places i es feia cada cop més densa, més ferma i amb una agressivitat que, per una banda, naixia de la impotència de no trobar respostes a la impunitat i la injustícia i, per l’altra, s’encoratjava en veure el suport de totes les manifestants cridant en la mateixa direcció, sentint-se en aquell moment més fortes que mai.

Una persona encaputxada pintava el terra amb grans lletres blanques. “Ni una menos“. Una altra s’hi acostava i amb una torxa encenia la pintura. Al fons, un altaveu ens feia arribar els versos d’un poema amb accent llatinoamericà: “hoy que es luna llena…”. Parlava de les47 víctimes de violència masclista que havien mort a Espanya des que va començar l’any. Parlava de les agressions que patien dones per la seva orientació sexual. Parlava de violència normalitzada i ensucrada pels mitjans de comunicació. Parlava d’un sistema que encobria i reproduïa aquella amenaça. En acabar, crits, udols, punys encesos i algunes llàgrimes, barreja de dolor, emoció i ràbia.

Pels laterals del carrer de Sants, davant dels comerços i a les terrasses dels bars a mig recollir, la gent ens mirava encuriosida. Veïnes i veïns treien el cap per les finestres i no les tancaven remugant pel soroll. Potser, cap d’ells havia vist mai tantes dones juntes: amb el cap rapat, o amb trenes, o amb faldilles, o amb botes militars, o amb talons o amb vestits de flors. Dones joves, amb els ulls encesos, d’altres de més grans que demostraven que a mesura que augmenta l’edat, disminueix la lluentor de l’esperança utòpica pròpia dels esperits tendres i augmenta exponencialment la mirada cansada d’haver de suportar tant i rebre tan poc. Sí, era una manifestació feminista, una constituïda únicament per dones, una que era complicat veure-la i no sentir alguna cosa removent-se a l’estómac.

Transcorria per un escenari poc habitual i en un dia poc habitual. Era un 7 de març, un dia abans de l’institucional Dia de la Dona Treballadora (8 de març), quan “dones, bolleres i trans” havien estat convocades a sortir al carrer per diverses assemblees i organitzacions feministes (entre les quals Se va a armar la gorda o Mujeres y repercusión). Es tractava d’una manifestació alternativa a la del 8 març, constituïda com a protesta a la mercantilització i la mala interpretació que ha patit aquest dia: dones que reben flors i felicitacions pel fet de ser-ho o grans multinacionals que es freguen les mans mentre canvien, per un dia, les samarretes de la secció de noia amb els evocadors missatges “cool”, “cute” o “sexy” per unes altres amb la imatge degudament estandarditzada i retocada de Frida Khalo, que si ho veiés es remouria dins la tomba.

Dins la multitud es creuaven mirades de complicitat. Diverses manifestants anònimes em miraven somrients com si fóssim velles conegudes, com si el fet de trobar-nos en aquella manifestació parlés per si mateix. Hi havia una confiança, un suport incondicional entre nosaltres especial per a l’ocasió. Dins la multitud, em vaig transformar en una gota d’aigua més dins el corrent furiós. Ens empoderavem juntes, teniem un objectiu comú, no feia falta més. O sí?

La Plaça Espanya estava tallada. Unes manifestants encaputxades van pujar a l’últim pis del Centre Comercial Las Arenas i de la barana de la terrassa hi van penjar una pancarta. “Libertad para Higui. Atacada por lesbiana, presa por defenderse”. La llum i el fum de dues bengales enceses tintaven la escena de vermell. Quan la multitud, des de baix, va veure la pancarta, va esclatar a crits d’aprovació i aplaudiments. Minuts després, les figures encaputxades baixaven corrents per unes escales d’emergència. Darrere seu, uns quants pisos més amunt, es van deixar veure tres encarregats de seguretat del centre comercial que les seguien sense presses i, aparentment, sense cap intenció d’escarmentar. Tothom els va veure. En qüestió de segons, una allau de gent cridant es va llençar a la reixa que tancava l’accés a l’escala i després de deixar sortir a les encaputxades van tancar la porta i es van situar a tall de muralla humana, bloquejant – la. Els guardes no van poder arribar al final de l’escala, un triomf per a moltes. La pluja de crits, insults i projectils improvisats de centenars de persones totalment dominades per la ira resultaven amenaçadors per als tres treballadors, que van quedar-se a una distància prudencial durant uns minuts negant amb el cap, fins que es van resignar a tornar escales amunt amb la mateixa parsimònia amb què havien baixat.

Des d’una distància prudencial jo contemplava l’escena: una manifestant, una sola gota havia mogut tota l’onada de violència. Un soroll, un moviment els havia fet seguir els passos d’una companya anònima creant una reacció en cadena a gran escala. Cap judici previ. Malgrat això, es llençaven a escopir tota la bilis contra aquells tres guardes a qui van atribuir la cara de tot el mal contra el qual protestaven. Fins aquell moment, vaig tenir a una noia al costat que en sentir l’enrenou, va mirar amb cara d’interrogant a la seva acompanyant, va encongir les espatlles i segons després estava amb el puny alçat amenaçant als tres guardes i a les seves famílies. Aquella noia no sabia per què cridava, però cridava i cridava convençuda. Vaig en tendre que tota la complicitat i els lligams que es van formar dins la manifestació de forma involuntària ens havien suprimit la capacitat de pensar com a individus, érem un tot.

Les febles, les inofensives, les passives i submises havien explotat. Estaven dominades per la ràbia i tenien, a banda i banda d’on miressin, una companya que pensava com elles. La paradoxa és que l’essència de la manifestació que les havia posat en contacte era la ideologia feminista, un moviment polític, social i cultural que desconstrueix el sistema capitalista i heteropatriarcal mitjançant la crítica i la deconstrucció constant, per a reconstruir-lo de nou amb la igualtat com a objectiu. Però en aquella situació la crítica no es va veure per enlloc. No es va jutjar si els guardes feien bé o no la seva feina, si mereixien un escarment o si era la companya que llençava ampolles de vidre qui necessitava un toc d’atenció.

I van passar de llarg. La manifestació va seguir pel carrer Diputació, incansable. Les sensacions eren les mateixes, com si res no hagués passat: els mateixos somriures i mirades de complicitat. Per un moment, aquelles manifestants convençudes s’havien cansat de qüestionar-s’ho tot i es van deixar emportar pel que sentien. Aquell cop no van voler escollir entre una o altra píndola de Morpheus a Matrix, sense adonar-se que d’aquella manera s’estaven empassant la blava, la que et mantenia amb una bena als ulls creient que l’única realitat, l’únic correcte, era el que tothom veia i creia.

Julia Mas

Estudaint de periodisme, m'agraden els trens.

Written by

Julia Mas

Estudaint de periodisme, m'agraden els trens.